No hi ha res més difícil, però freqüent, que rebre l’encàrrec d’escriure una peça destinada al públic infantil en general, entre el quatre anys i els 12. Què escriu el guionista davant d’aquest repte? Si la història està pensada per als més grans, és probable que els més petits no hi entenguin la meitat de les paraules. Si escrivim per als més petits, seran els grans els que s’avorriran. La solució és escriure en diferents registres o nivells alhora. Utilitzar elements de lectura fàcil, que permeti que el target de 4-7 anys ho entengui i s’ho passi bé. Pensar en un segon nivell de comprensió adequat al target 8-12 anys. I finalment, cosa que no hem d’oblidar, usar elements que permetin la complicitat de l’adult.
Escriure en diferents registres significa i exigeix al guionista un esforç imaginatiu, passar tres vegades per la mateixa seqüència i comprovar que el resultat serà atractiu per a aquest públic tan ampli. Això significa que tant les accions com el llenguatge han d’estar mesurats. S’ha d’arribar a una entesa. Podem fer un producte en què creguem que l’animació serà el ganxo per al target més petit, les històries personals i les relacions entre personatges atraurà el target més adolescent i la ironia dels diàlegs enganxarà el target adult. De totes maneres, una cosa és la teoria i l’altra aconseguir-ho.
Pixar ho aconsegueix, sobretot en els curtmetratges. Diguem de passada que Pixar ens obsequia sovint amb aquestes petites peces d’animació, la majoria esplèndides i autèntiques lliçons de la bona animació.
Mike’s new car
Prenem un exemple, el curtmetratge Mike’s new car, una producció del 2002 nominada a millor curt d’animació per l’Acadèmia dels Oscars. Gairebé quatre minuts excel·lents amb els ingredients necessaris per a l’èxit.
http://www.youtube.com/watch?v=liQoq7_YPEc
Els protagonistes de Mike’s new car són els mateixos que els de la pel·lícula Monstruos SA de la mateixa Pixar. D’entrada, doncs, els personatges Mike i Sullivan són coneguts pel públic que ja els ha vist actuar, i per tant en té la complicitat, els són familiars. Sobretot és el públic més petit a qui li encanta tornar a veure en acció els seus personatges preferits. I és que als infants si els ha agradat una cosa, serien capaços de veure-la mil vegades seguides. Descobrirem ara, però, quins serien els diferents nivells de lectura, per a cadascun dels diferents públics.
En un primer moment, les accions de Mike i Sullivan són el que crida l’atenció. Allò que li passa a Mike amb el seu cotxe, tot i que previsible en alguns moments, és graciós i divertit. El públic més petit no tindrà cap problema a entendre què passa amb el cotxe: el conflicte de Mike i Sullivan amb els botons del vehicle, amb el capó on queda atrapat Mike… En canvi, algunes frases del diàleg estan pensades per a un públic no tan petit. Al principi de la història, Sullivan, sorprès pel canvi de cotxe, expressa un simple “Què tenia el teu altre cotxe?”, una frase sens dubte amb una certa ironia que no pescarà el públic petit, però sí el més gran. La resposta de Mike és “Tres paraules Sulli: té tracció triple”. Aquest llenguatge estaria en un segon nivell de lectura. Un target de set, vuit o nou anys no tindrà dificultat a entendre aquestes paraules, que a més reconeix, identifica en un referent real i troba divertides. Al final, quan el cotxe de Mike s’estavella Sulli diu un “Que estrany, la bossa d’aire ha fallat”. Finalment, després de sentir el “poof” del coixí de seguretat apareix Mike disparat. La frase de Sullivan la podríem considerar dins d’un tercer nivell de lectura. A un nen de 8 anys segurament se li escaparà aquest “la bossa d’aire ha fallat”, en principi no ho relacionarà amb el coixí de seguretat, perquè pot ser que tampoc no sàpiga què és exactament ni quan s’activa… si no és que té una gran passió pels cotxes. En canvi, una nena de 14 anys enganxarà immediatament el significat de la frase i riurà, satisfeta, no solament perquè troba graciosa la situació, també perquè se sent en una posició de superioritat respecte al públic més petit, que no ha captat la ironia.
El públic més madur es podria avorrir només amb les imatges, però la complicitat del diàleg el fa somriure i a més a més pot identificar-se amb una situació real. Qui més qui menys s’ha trobat alguna vegada barallant-se amb la nova cafetera elèctrica, amb el compartiment per a l’aigua, el programador digital, les càpsules de cafè concentrat…, i, incapaç d’aconseguir un bon cafè, acabem recuperant la vella cafetera de gas.
Hi ha una qüestió que el guionista ha de tenir present: al públic li agrada sentir-se respectat i que se’l tracti com a persona intel·ligent. No vol que se li doni tot mastegat. Prefereix sentir que ha deduït alguna cosa, que ha entès un missatge mig ocult i que ha rigut amb una frase irònica que no tots han caçat.
En definitiva, abans de començar el projecte és bàsic decidir el públic al qual s’adreça el producte, com és i què li agrada. Si treballem per a una gran productora és possible que hi hagi especialistes que ens facilitaran la feina. Però si es tracta d’una empresa petita, haurà de ser el mateix guionista qui es preocupi per aconseguir aquesta informació.