Marc Macià
“Un matí de 1896, un dels espectadors que va assistir a la primera projecció de cinematograf que els germans Lumière van dur a terme un any abans, va plantar la seva càmera al carrer per tal de gravar una de les escenes naturals que acostumava. Sobtadament i gràcies al més pur dels atzars, la pel·lícula es va enganxar en plena filmació i, després d’arreglar-la, va seguir rodant sense moure la ubicació de l’aparell. Quan va visionar el material, va comprovar, sorprès, com allà on hi havia un home, de cop apareixien unes dones i com un autobús de línia es convertia, per tall, en una carrossa funerària.
Aquest pioner francès es deia Méliès i va ser en aquell moment, i a partir d’un seguit de casualitats com aquesta, quan va començar a jugar amb l’efecte de la desaparició o la substitució, treballant amb els trucatges i els efectes especials fins al punt de revolucionar la indústria i reinventar l’imaginari cinematogràfic.
Méliès filmava els seus números de màgia, però ara ajudant-se dels avantatges del nou aparell: persones que desapareixien sobtadament; dones que es transformaven, davant els atònits espectadors, en el mateix diable… Aquestes noves tècniques eren un nou i interessant reclam per a una massa d’espectadors ja cansada d’escenes naturals.
Segurament, Viatge a la Lluna és la pel·lícula de George Méliès que millor ha resistit el pas del temps i que més popular ha esdevingut a causa, segurament, de la força icònica que té. En aquest film, el francès introdueix alguns dels trucatges que va popularitzar mitjançant la seva obra. És habitual en aquesta pel·lícula l’ús del tintat, de l’accelerat o de la doble imatge.
La seqüència més popular, la de la lluna en què aterra una nau espacial, utilitza, per exemple, la doble imatge, és a dir, el doble enregistrament en un mateix fotograma. D’una banda, hi veiem la lluna, el coet i tot el background dels núvols i, d’altra banda i incrustada en aquesta imatge prèviament enregistrada, hi veiem la cara humana que, inserida en el satèl·lit, li donen una gestualitat humana.
Un altre nom important quan parlem dels efectes especials en cinema en aquesta època és Segundo de Chomón.
Aquest aragonès fou un tècnic minuciós i perfeccionista, que fins i tot invertia mesos per a aconseguir els efectes desitjats, encara que duressin pocs segons al film. El seu talent sols es pot comparar amb la del propi Méliès. Per això, fou contractat per la productora més potent del món en aquesta època, la Pathé Frères, per treballar amb el seu director més important, Ferdinand Zecca, i així els trucs de les seves pel·lícules van poder competir amb els del mag Méliès.