FURBY CLÀSSIC
Dave Hampton i Caleb Chung / Tiger Electronics Ltd – Hasbro / 1998
Video promocional 1998
Tècniques
- Enginyeria electrònica.
- Robòtica / Mecànica.
- Programari. Intel·ligència artificial.
Anàlisi del disseny d’interacció
Descripció
Furby és una mascota electrònica interactiva amb un aspecte extern entre mussol i ratolí de peluix -encara que altres variants es van construir amb l’aspecte de personatges de ficció com Yoda (Star Wars), ET o Gizmo (Gremlins). Va ser creada el 1998 i va suposar un èxit de vendes com a joguina electrònica degut a les seves possibilitats interactives i una “aparent” intel·ligència i capacitat d’aprenentatge.
Consta d’una sèrie de sensors i interruptors externs d’entrada (generalment ocults): interruptors de pressió (estómac, esquena i llengua), un micròfon, un foto sensor o fotocèl·lula frontal, un emissor/receptor de raigs infrarojos, un acceleròmetre i un detector d’inversió.
Quan s’actua sobre aquests elements s’envia uns senyals que, un cop processats per microcontroladors, generen una resposta determinada en els elements mòbils de la joguina (orelles, ulls, parpelles, boca, base inclinable) -mitjançant un motor elèctric o mitjançant l’altaveu i, generalment, en una combinació de diverses respostes simultànies.
Exemples d’interacció amb el Furby:
- Acariciant-li l’esquena o panxa, aquest emet sons (riu, canta …)
- Obrint la seva boca i pressionanat sobre la seva llengua, (com si ‘alimentéssim) simula estar menjant.
- Si li tapem els ulls (i per tant, el fotosensor situat entre ells) o apaguem la llum, tanca els ulls i “dorm”.
- Un soroll alt recollit pel seu micròfon provoca una resposta que simula “un ensurt”: mou els ulls i emet sons de desgrat (“miii … mieeeeedooo!”, “Ruidoooo … abajooo”! en la versió en espanyol).
- Aixecar-lo ràpidament acciona un sensor de moviment i girar-lo activa el detector d’inversió amb respostes variades.
- Col·locant 2 Furbys propers un de l’altre, aquests es comuniquen entre si mitjançant l’emissor/receptor IR.
A més dels elements d’entrada descrits anteriorment, hi ha una característica en particular que el va fer molt popular: els Furbys comencen la seva “vida” parlant-ne el que s’anomenava “furbish“, un llenguatge propi. La joguina ve acompanyada d’un manual d’ús amb una llista de frases i paraules en furbish (que aquest utilitza de forma aleatòria o en resposta a les interaccions amb ell), a més d’una traducció a l’anglès o a l’idioma del país de comercialització (si està disponible) . La programació de la joguina, però, inclou un procés gradual d’utilització de l’idioma del país en substitució del furbish, el que fa simular un procés d’aprenentatge natural.
Diagrama de fluxe
Usabilitat
“Dóna-li a un nen de 6 anys un Furby pelut i suau, de grans ulls, carona angelical. Què és el primer que farà el nen? Probablement apropar-se’l a la cara i donar-li na abraçada”. L’estimulació dels sensors de moviment i/o els sensors ocults sota la pell del Furby generaràn un so simpàtic acompanyat de moviments d’ulls, parpelles i orelles … ”
Dels principis bàsics del disseny d’interacció que Donald A. Norman estableix a The Design of Everyday Things (1998), la retroalimentació -obtenir una resposta immediata i òbvia- és el factor més aparent en aquesta joguina. Curiosament, s’aconsegueix sense visibilitat de les parts rellevants; de fet, és important que no siguin visibles en aquest cas (a excepció del fotoreceptor i l’emissor/receptor IR, cap element interactiu és apreciable). Amb això, el Knowing what to do (saber què fer) que promulga Norman està relacionat directament amb les affordances (habilitacions): el Furby transmet clars missatges sobre les possibilitats de joc i interacció sense necessitat d’aprenentatge. El dissenyador i l’usuari comparteixen un mapping natural o, més ben dit, el dissenyador ha creat un mapping reconeixedor de manera espontània per part de l’usuari.
Algunes de les possibilitats del Furby, però, sí que en requereixen d’aprenentatge. Descobrir que pressionant la boca i la llengua del Furby aquest simula menjar, o que tapant-li els ulls o deixant al Furby a les fosques (i per tant també al sensor de llum) aquest es dorm, només és qüestió de temps, però interactuar oralment amb ell pot requerir al principi la participació d’una tercera persona, segons l’edat de l’usuari,-cosa que pot convertir més en un benefici educatiu (promou el joc en companyia d’amics o pares) que una restricció en la usabilitat.”Dale a un niño de 6 años un Furby peludo y suave, de enormes ojos, carita angelical. ¿Qué es lo primero que hará? Probablemente acercárselo a la cara y abrazarlo. La estimulación de los sensores de movimiento y/o los sensores ocultos bajo la piel del Furby generarán algún sonido simpático acompañado de movimientos de ojos, párpados y orejas…”.
Valoració personal / Aportacions creatives
Me’n recordo molt clarament de l’època d’aparició del Furby. A mi em va agafar a la trentena i tot i així en tinc un: encara funciona però està desconnectat per motius “mèdics” (em torna boig). Per als nens de l’època va ser un boom i la seva aparent intel·ligència i capacitat d’aprenentatge es van convertir en una llegenda urbana: molts asseguraven que “el seu” Furby havia après coses que d’altres Furbys no sabien. Sona a broma, però es va creure que podien repetir (i es va intuir que escriure) el que sentien al seu voltant, de manera que hi va haver cert “temor” a aquests gremlins malvats.
No considero que ampliar les capacitats motores del Furby el millorin. Una versió nova va aparèixer el 2005 amb més i millor expressió facial, i reconeixement de veu (es podien donar ordres directes com “dormir!”) … Però som en un temps de pantalles i realitat virtual. Avui dia, tot això ho pot fer un gos o gat virtual amb un gran increment de possibilitats d’interacció i personalització a cop d’actualització …
Uns altres “monstres” similars, com les mascotes robòtiques, no semblen tenir l’èxit que va tenir el Furby, potser perquè hi ha un límit a partir del qual els ninots s’allunyen massa de la seva condició i comencen a causar certa por..
§
Bibliografia / Referències
- NORMAN, A. Donald (1998), The Design of Everyday Things. New York: Basic Books
- Wikipedia, Furby. [http://en.wikipedia.org/wiki/Furby#TV_Special]
- Furby autopsy [http://www.phobe.com]
- Proyecto ciber-mascota Picaxe-08. Visto en [http://www.jorts.net/images/f/f2/Axe101_es.pdf]
§