Un sistema multiusuari necessita una forma de permetre als usuaris tenir diferents fitxers amb el mateix nom. També ha de permetre organitzar els fitxers en grups lògics. La majoria de sistemes operatius resolen aquestes qüestions proporcionant un sistema de fitxers jeràrquic.
En un sistema d’aquest tipus els fitxers s’organitzen en directoris, que no són res més que un tipus especial de fitxer que agrupa altres. Com que un directori pot contenir també altres directoris, l’estructura del sistema de fitxers s’assembla a un arbre.
- Simulació simplificada d’un possible arbre de directori de Linux
Com es pot observar a la figura, hi ha un directori a la part superior de l’arbre amb un nom especial (‘/’) i anomenat directori arrel (root).
Organizació del sistema de fitxers
Seguint les convencions habituals en Unix, el sistema de fitxers de Linux s’organitza en una sèrie de directoris estàndard de propòsit específic. Alguns dels més importants són els següents:
| /dev | Conté fitxers representant els dispositius físics de l’ordinador. |
| /etc | Està reservat per a fitxers de configuració del sistema. |
| /lib | Conté les llibreries necessàries per executar els programes que són a /bin. |
| /proc | Conté fitxers especials que reben informació del nucli. |
| /sbin | Conté programes que només són accessibles per a l’usuari ‘root’ |
| /usr | Conté els programes d’ús comú per a tots els usuaris i presenta una estructura amb directoris /etc, /bin o /lib propis per a aquests programes |
| /var | Conté informació temporal sobre l’execució d’alguns programes. |
| /home | Conté els directoris personals dels usuaris del sistema. |
El directori personal
A diferència d’altres sistemes operatius on després inicialitzar l’ordinador l’usuari accedeix per defecte al directori arrel, a Linux cada usuari ho fa a un directori personal (home directory) ubicat en algun lloc de la jerarquia de directoris del sistema. Sovint els directoris personals estan ubicats sota el directori /home.
directoris especials
Hi ha una notació especial per fer referència a dos directoris en particular, el directori actual i el directori immediatament superior a aquest. El primer, es representa mitjançant un punt (.), mentre que el segon s’indica mitjançant dos punts (..)
Rutes absolutes i relatives
Una ruta és el “nom complet” d’un fitxer que inclou no només el seu nom, sinó la seva situació en la jerarquia, separant cada directori mitjançant una barra (/). Per defecte, l’intèrpret assumeix que les ordres introduïdes i els noms de fitxers i directoris als quals es fa referència tenen un camí relatiu al directori actual. En connectar per primera vegada, el directori actual és el directori personal. Suposem que acabem de fer-ho i que és /home/luis. Si escrivim una ordre com llista-fitxers-gràfics, l’intèrpret assumirà que el camí complet del fitxer és /home/luis/llista-fitxers-gràfics. La idea és que no cal indicar tota la ruta, sinó només el desplaçament necessari tenint en compte el punt del sistema de fitxers on estem situats. També podem indicar fitxers situats més amunt en la jerarquia. Per exemple, si escrivim l’ordre anterior com ../../bin/llista-fitxers-gràfics, l’intèrpret buscarà l’ordre dos nivells per sobre i després baixarà a bin.
En algunes ocasions pot ser més convenient o fàcil indicar un nom complet utilitzant una ruta absoluta. Aquest tipus de rutes comença sempre per una barra (/) per indicar que la ruta comença a definir des del directori arrel, independentment de quin sigui el nostre directori actual. En l’últim dels exemples anteriors, podríem especificar la situació de la comanda com /bin/llista-fitxers-gràfics.
Muntatge d’unitats de disc
A Linux, a diferència d’altres sistemes, les unitats no es representen amb lletres (per exemple, ‘C:’) sinó que se situen en algun punt de la jerarquia de directoris. L’acció de vincular un directori de la jerarquia a una unitat de disc s’anomena muntar la unitat.
Si afegim unitats de disc al nostre sistema, les haurem muntar per poder-les usar. Sigui un disc dur, un CD o una unitat USB la instrucció a utilitzar serà sempre la mateixa:
mount [dispositiu] [punt_de_muntatge]
On dispositiu és el disc que volem muntar i punt_de_muntatge el directori on volem muntar. Els discos durs dels trobarem a /dev/sdXN on la X representa el disc (el primer serà a, el segon b, etc.) I N és el nombre de la partició (en cas que el disc estigui particionat). Així, per muntar un segon disc a /mnt/discdur escriurem:
mount /dev/sdb /mnt/discdur
El directori /mnt/discdur ha d’existir i estar buit. Si té dades, no estaran disponibles fins que no es desmunti la unitat, encara que no es perdran.
Per desmuntar el disc usarem la instrucció umount:
umount [dispositiu]
Evidentment, el disc dur principal sda sempre estarà muntat, generalment amb diverses particions (sda1, sda2, sda3). D’altra banda, quan estiguem treballant amb servidors remots, normalment no necessitarem muntar ni desmuntar unitats.