L’intèrpret d’ordres és programable
Una característica essencial de l’intèrpret d’ordres és que no només llegeix i interpreta les ordres de l’usuari, sinó que també és un llenguatge de programació bastant senzill d’utilitzar. Els programes poden ser tan senzills com una sola ordre amb algunes opcions o contenir conjunts d’ordres i sentències de programació de l’intèrpret.
Els programes estan dissenyats per col·laborar
Una idea bàsica que distingeix Linux d’altres sistemes operatius és que els programes són eines, i com a tals, han de tenir una funció específica però han de poder usar-se per a diferents propòsits. Tres característiques són necessàries per aconseguir això:
- Els resultats d’un programa han de poder usar-se com a dades d’entrada per a altres.
- Els programes han d’estar preparats per treballar en mode no interactiu, de manera que totes les opcions i dades que necessiten els puguin venir a través d’un fitxer.
- Per defecte, els programes han de llegir l’entrada estàndard (el teclat) i mostrar els resultats a la sortida estàndard (la pantalla).
Quan els programes poden usar-se d’aquesta manera, és possible indicar a l’intèrpret que desitgem encadenar seqüencialment, de manera que la sortida de cada un d’ells constitueix l’entrada per al següent.
Complexitat a la carta
La filosofia de Linux és proporcionar una gran quantitat d’utilitats que realitzen tasques simples de manera que l’usuari bàsic pugui desenvolupar-se amb comoditat, però a la vegada, a través de la combinació de comandes i les capacitats de programació de l’intèrpret, proporciona la possibilitat de crear nous ordres més complexes per als usuaris que així ho requereixin.
El mode consola
Originalment la interacció amb l’intèrpret d’ordres es realitzava a través del que es denominaven consoles (conjunt de teclat i pantalla) introduint ordres en un entorn sense visualització gràfica, únicament de text. L’intèrpret mostra un indicador (prompt) en la línia d’ordres per mostrar a l’usuari que pot introduir una ordre. El format del prompt és molt flexible, i pot mostrar informació com el nom de l’usuari connectat o el directori actual, per exemple.
Actualment, entorns com XWindow proporcionen interfícies gràfiques que eviten moltes de les complexitats de la interacció a través de la consola. No obstant això, hi ha encara ordres (sobretot d’administració del sistema) que no estan completament suportats per aplicacions gràfiques i es fa necessari la interacció a través del que anomenarem mode consola o text en contrast amb la mode gràfic. Per altra banda, la gestió remota dels servidors també acostuma a fer-se des de l’interpret d’ordres.
No obstant això, en el manteniment remot de servidors Linux, és habitual utilitzar el mode consola. És convenient, doncs, estar familiaritzat amb el seu ús si haurem de treballar amb servidors remots.
Quan hàgim de introduir ordres, hem de tenir en compte que els intèrprets d’ordres de Linux distingeixen majúscules i minúscules.
Variables d’entorn
Moltes utilitats de Linux, incloent l’intèrpret d’ordres, necessiten informació sobre l’usuari i les seves preferències. Aquest tipus d’informació s’emmagatzema en les variables d’entorn, que són gestionades per l’intèrpret de manera que són accessibles als programes que les necessiten.
Encara que és possible definir-les, hi ha una sèrie de variables d’entorn predefinides com per exemple les següents:
- PATH: Conté la llista de directoris on l’intèrpret buscarà les comandes que l’usuari demani executar.
- HOME: Conté la ruta absoluta al directori personal de l’usuari.
- PS1: Conté la definició del prompt principal que mostra l’intèrpret en mode text.