He agafat quatre models de dispositius capaços de captar imatges que en aquest moment i de forma una mica automàtica m’han semblat paradigmàtics. La Hasselblad com a càmera creada inicialment amb finalitats militars que es va convertir en la marca mítica de fotografia d’estudi, de paisatge. En general d’un tipus de fotografia en el que tenia més importància la reflexió que la rapidesa. La Leica, al contrari, com el paradigma de càmera del fotoperiodista que inevitablement associo sempre al Robert Capa. En l’entorn actual en el que es troba la fotografia podríem destacar una gran quantitat de marques de mòbils amb importants potencialitats fotogràfiques. Els escollits són simplement dos dels que poden dur perfectament el tag d’alta gama. Sempre i quan no els posem lletra o nombre darrera el nom, clar. Perquè si ho féssim, la consideració de la seva actualitat cauria inevitablement i en poc temps en el bagul de les antiguitats.
Entre uns i altres models, entre les Hasselblads i les Leiques, i els Xperia i els IPhones, hi ha hagut dues revolucions, com molt bé assenyala Joan Fontcuberta (1).
- Una primera revolució que es va iniciar els anys 90 i va esclatar als inicis d’aquest segle. La primera revolució digital en la que vam canviar les sals de plata pels píxels, el negatiu pel sensor, l’ampliadora, els banys i el llum vermell per l’ordinador i el Photoshop, el Gimp o el Lightroom.
- Una segona revolució digital que va arrencar pocs anys després del començament del segle amb l’aparició de les xarxes socials i la telefonia mòbil. Flickr, Picassa, Instagram, Padlet, Facebook, Twitter, Whats Up són exemples d’un llarg i creixent etcètera.
Amb la primera revolució vam canviar el substrat fotoquímic per un de digital. En un primer moment, molts fotògrafs de tota la vida es van sentir totalment perduts. Quan coincidien companys que inevitablement acabaven parlant de fotografia, es va passar d’uns temes de conversa que tenien a veure sobre com revelaven o quin negatiu preferien a haver de parlar de resolució, de píxels o de factor de focal. Canviava la forma de treballar i, tot i que alguns procediments es podien fer de forma més simple i ràpida de forma digital, i havia quelcom que anava més enllà. Vam veure com la capacitat de manipulació de la imatge creixia de forma geomètrica a mesura que ens introduíem en el món digital. Més enllà de facilitat el treball, aquesta potencialitat creixent ha arribat a modificar també la forma com concebem la fotografia.
Amb la segona revolució la fotografia es transforma encara més. La immediatesa de fer una foto, publicar-la al moment i distribuir-la potencialment a tot el món, ha suposat quelcom més que facilitat de distribució. Ha canviat la mateixa naturalesa de la fotografia. La fotografia ja no és la captura de l’instant decisiu, el testimoni de veracitat que mereixia mostrar-se en un lloc privilegiat com un àlbum familiar o la paret d’una galeria. Multiplicada fins a l’extenuació a través de les xarxes socials, convertida en quelcom de producció massiva, la fotografia s’ha tornat volgudament banal i omnipresent. Ja no es fotografien els moments importants en dates clau. Es fotografia tot i en qualsevol moment. S’inunden els espais de comunicació amb milers i milers d’imatges. La fotografia s’ha convertit en quelcom efímer per comunicar al moment.
I no és que una realitat hagi substituït a l’altra. Seguim fent fotos importants pensant en exposicions i àlbums personals. Però també ens submergim en la riuada del que anomenem ja postfografia.
(1).- http://www.tv3.cat/videos/4500131/Entrevista-a-Joan-Fontcuberta-arran-de-lexposicio-Dara-endavant-La-postfotografia-en-lera-dinternet-i-la-telefonia-mobil