Mirar de definir a què ens referim quan parlem de narratives transmèdia sovint implica entrar en una mena de comparativa terminològica dels punts en comú i de divergència que presenten cada un dels mots. Així podem parlar de narrativa clàssica, narrativa interactiva o narrativa transmèdia. O també, i des d’una altra òptica, ens podem trobar amb termes com cross-mèdia o narrativa augmentada. En aquesta entrada parlarem dels tres primers termes i deixarem per una de posterior els altres.
El simple fet de posar diversos qualificadors al terme narrativa (clàssica, interactiva, transmèdia) evidencia que en el fons, en tots els casos, estem parlant d’explicar històries, de narrar. Potser en forma de ficció, potser en forma documental, però sempre mirant d’explicar quelcom.
La narrativa, sigui en forma oral, escrita o icònica, ve de molt lluny. Abans de l’inici de l’escriptura ja hi havia una transmissió oral d’històries i coneixements però també en aquest període trobem ja representacions pictòriques. No sempre la narrativa va lligada al text o a la paraula. Les esglésies romàniques, per exemple, formaven part d’un relat, d’una forma de veure i entendre el mon que la gent que s’hi congregava al seu interior comprenia perfectament malgrat que la majoria no sabien ni llegir ni escriure. Probablement es trobaven immersos en un fet comunicatiu en el que el món d’imatges que els envoltava s’entreteixia amb els missatges orals que emetien els predicadors.
En el nostre món mediàtic actual, la importància de la narrativa s’evidencia, per exemple, quan ens trobem amb productes molt elaborats però que no arriben a la gent. Potser el que els hi manca no són efectes especials o mostrar tecnologies innovadores, potser el que els hi manca és un relat que enganxi. El mirar d’explicar quelcom que interessi al receptor. Actualment ens trobem en un moment en el que tecnologies i llenguatges conflueixen en un univers que anomenem transmediàtic. Un univers en el que la imatge pren cada vegada més importància com a element de comunicació.
Durant el segle XX la narrativa audiovisual va adquirir una importància cabdal. El cinema, la televisió i el vídeo van esdevenir canals habituals d’explicar històries i narrar a l’hora que modelaven també una forma de narrar amb la seqüencialitat pròpia d’un relat que es basteix sobre una línia de temps. Sense intentar ara entrar en un estudi de la narrativa, simplement ens interessa mostrar aquesta com un fet polièdric (podem narrar amb text escrit, de forma oral, de forma audiovisual, només amb imatges,…) que ha anat evolucionant amb el temps (potser des de la cova prehistòrica al dispositiu mòbil actual) presenta en aquests moments un punt d’inflexió que ens interessa especialment destacar. Es tracta del factor de la interactivitat que modifica tant el relat textual com el relat audiovisual.
Veure el relat des del binomi de seqüencial o interactiu ens permet posar sota un mateix paraigües conceptual formes de narrar diferenciades però que de cara al plantejament que volem fer ens interessa agrupar. Així podem fer una primera diferenciació entre formes de narracions lineals i no lineals.El film, la novel·la o una conferència són elements seqüencials que entra dins d’aquest grup. En un altre gran grup hi trobem els productes que presenten alguna forma d’interacció però que podem subdividir en dues realitats diferents: una derivada d’una primera digitalització dels canals, i una segona de la irrupció de les xarxes socials. En certa forma de forma anàloga a les dues revolucions digitals de les que parla Joan Fontcuberta en relació a la postfotografia.
Així podem agrupar sota la categoria de lineals la novel·la, programes de ràdio, el cinema o el documental . Sigui en un suport textual, sonor o audiovisual en tots aquests casos parlem d’una seqüencialitat a l’hora de presentar el relat. Cosa que no implica necessàriament linealitat en la construcció del missatge. Així, el flashback o el flashforward són exemples de construcció del relat manipulant la línia de temps bàsica. Quan ara parlem de linealitat no ens referim a l’ordre de presentació dels fets sinó al fet que el missatge es transmet des d’una mateixa línia de temps que normalment comparteixen l’autor i el receptor. Al cinema veiem un film des de l’inici al final, una conferència es segueix també en base a un temps determinat, una novel·la es llegeix normalment passant full a full. Tots són exemples de comunicació lineal.
Un moment de trencament d’aquesta linealitat es va donar en l’audiovisual. El fet de passar del registre fotoquímic del cinema a l’electromagnètic del vídeo va possibilitar proves com les del videodisc interactiu (encara analògic) entre finals dels 80 i inicis dels 90. L’accés a la informació de vídeo podia tenir un primer nivell d’interactivitat controlant el videodisc des d’un ordinador. Però va ser l’arribada de la tecnologia digital, i especialment la web, la que ha incrementat aquesta ruptura de la linealitat. D’una banda, l’hipertext va possibilitar la construcció del relat textual en base a unitats de significat connectades mitjançant enllaços. De l’altra, tecnologies com el DVD, la interacció entre Flash i vídeo en entorns web fa un temps i actualment HTML5 incorporant el vídeo com a recurs nadiu, o unes primeres experimentacions amb l’hipervídeo van anar donant origen a altres formes de narrar audiovisualment. En aquestes aplicacions es pot trencar la linealitat del relat i fomentar una interacció que es dóna bàsicament entre l’usuari i els continguts que explora. És un tipus d’interactivitat que depèn bàsicament de les opcions que hagi deixat obertes l’autor.
Però més enllà d’aquest tipus d’interactivitat entre usuari i continguts, n’hi ha una altra derivada sobretot de les possibilitats de les xarxes socials. Aquí la interacció es dóna sobretot entre els usuaris. Amb molta facilitat el receptor es converteix en emissor, publicar és fàcil i assequible, com també ho és comentar les publicacions d’altres, participar a fòrums, generar els seus propis continguts i compartir-los. I això implica un forma d’interacció entre els usuaris, no només entre els usuaris i el contingut.
Atenent a aquest esquema podem parlar doncs de narrativa lineal, de narrativa interactiva i de narrativa transmèdia. Entenent aquesta darrera com la narrativa pròpia de la comunicació en l’entorn de les xarxes socials. L’anirem comentant en diferents entrades i la relacionarem amb el contingut de diverses assignatures. Ara però, recomanem la visualització del següent vídeo. Cinderella 2.0,. Transmedia storytelling. Es tracta d’una presentació molt interessant del concepte de la narrativa transmèdia. Aprofitarem que el visualitzem per a extreure’n algunes frases i conceptes rellevants i les mostrarem en forma de hashtags, com si publiquèssim a Twitter.
#la gent necessita també avui històries per a comunicar-se, per a compartir
#totes les grans marques comercials que funcionen tenen en comú la presència d’una història que les inspira
#mai havíem tingut tants canals ni tants mitjans per a explicar històries
#els usuaris d’avui van a la recerca d’històries profundes, que els motivin i entusiasmin
#algunes històries interessen, són les que es busquen activament i es comparteixen
#la forma com es presenten les històries ha de ser rellevant per a una generació connectada a través d’IPs
#potser no és tant important el contingut que es mostra com la forma com s’estableix la connexió amb l’audiència i la manera com aquesta processa la informació
#necessitem crear contingut líquid que es pugui distribuir a través de diferents medis, amb diferents nivells de complexitat, que presenti diversos nivells d’implicació per a cada usuari que s’hi connecti o l’utilitzi
#cal que hi hagi un missatge cohesionador a cada peça de la història que es comparteix, a cada element que es posa en comú entre els usuaris
#la narrativa transmèdia es un procés on cada element de la història és sistemàticament distribuït a través de múltiples canals amb l’objectiu de crear una experiència coordinada i unificada
#en aquesta experiència i d’una forma ideal, cada medi contribueix a la història de la millor forma que pot
#la narrativa transmèdia és una poderosa i immersiva eina de persuasió
#la narrativa transmèdia és entreteniment i comunicació del segle XXI
#la narrativa transmèdia és una estratègia de creació de fans
#les estratègies transmèdia creen links emocionals amb l’audiència
#la narrativa transmèdia es la forma millor i més sorprenent per a connectar amb les noves generacions