Segur que tots hem sentit frases com que el cinema és el setè art o que el segle XX és el segle del cinema. Ens hem preguntat mai què té d’art o quina importància té el cinema en la forma com veiem les imatges? Entendria algú de fa 300 anys una pel·lícula?
Però ens podem fer més preguntes. Perquè els inventors o primers usuaris del cinema, a una i altra banda de l’Atlàntic, opinaven que el cinema era un invent sense futur? Els Lumière ni tant sols van voler vendre la seva patent a Méliès. Què era el cinema en els seus orígens?
Potser no era gran cosa més que un divertiment científic que mostrava una representació de la realitat en moviment. Hi havia un interès inicial. La primera vegada que els espectadors van veure que se’ls venia un tren a sobre van fugir corrents. I van riure amb les bromes de la mànega i el jardiner. Però probablement ningú pensava en el cinema com un medi capaç de modificar la percepció de l’espai i el temps. Encara no s’havien inventat l’el·lipsi i el muntatge. Llavors encara les pel·lícules mostraven els fets en temps real. Les accions duraven tant al film com a la realitat.
Ens podem aturar a pensar que mai fins llavors ningú havia vist i entès una acció com ara: algú obre els ulls, s’aixeca del llit, es renta la cara, beu un cafè, puja a l’autobús i entra a la feina. Si veiem avui en dia una seqüència així tots entenem que ens estan explicant la història d’ algú que comença el dia. Fins i tot, segons quina sigui la interpretació de l’actor, arribarem a pensar que algú comença el dia de forma rutinària. I probablement ens explicaran això en encara no un minut. Mai fins a l’invent del cinema s’havien vist accions que fossin comprensibles i estiguessin tan comprimides en el temps. El tall, el llenguatge basat en l’el·lipsi visual de les accions i el muntatge són elements propis del cinema. Són elements que van crear un nou llenguatge. Un llenguatge que d’altra banda va tenir molt i molt èxit. Potser perquè sortim del cinema pensant com seria de meravellós poder editar també la nostra vida com s’edita un film? Potser perquè sentim com seria de genial poder fer el·lipsi de molts moments i donar continuïtat a la línia d’accions que voldríem que fossin la nostra vida?
Edició, el.lipsi, narrar accions comprimint el temps. En el fons estem parlant de ritme. Un ritme visual en el que es conjuguen els temps de cada pla, els moviments dels motius, els moviments de la càmera i la forma com composem i creem cada fotograma. Compaginem ritmes temporals que es deriven d’editar so i imatge en una línia de temps amb ritmes visuals que es formen a partir de les composicions, l’ordre visual i el jocs d’il·luminació de cada fotograma. En el fons estem posant aquí les bases d’analogia i diferenciació entre fotografia i cinema. En certa forma el cinema és com un medi en el que sobre la fotografia apliquem una capa amb els factors temporals que conformen el ritme.
L’el·lipsi i el muntatge van permetre passar de les escenes curioses i anecdòtiques enregistrades en temps real dels germans Lumière, als muntatges de Méliès o les històries de Porter o Griffith. Es va descobrir que amb el muntatge es podien crear, i manipular, les emocions. Els soviètics van investigar el muntatge com un element comunicatiu al servei de la revolució. Hollywood va esdevenir una fàbrica d’històries en sèrie, tallades sota patró com qualsevol altre producte industrial sorgit de processos homogeneïtzats.
I nosaltres què fem quan agafem la càmera? Fem de Lumière? Enregistrem escenes quotidianes en temps real? Fem de Griffith? Combinem tipus de plans per a explicar una història i generar emocions?
La resposta no és única. Potser ho hauria estat més fa uns anys que no pas ara. Fa uns anys, a l’era que fer vídeo volia dir enregistrar amb una càmera i editar posteriorment, sí que era d’agrair que els amics que enregistraven les vacances en temps real no es convidessin a veure’l. Perquè era tan llarg com avorrit, sobretot pels que no teníem la referència de la realitat viscuda que tenia l’autor. Fa un temps era necessari dir que el vídeo requeria muntatge, el·lipsi, explicar històries i despertar emocions en el mínim de temps possible.
Avui en dia, si bé continua essent certa l’afirmació quan molts productes audiovisuals requereixen muntatge, no podem oblidar la realitat dels vídeos que es pugen diàriament per milions a la web. Molts són d’accions quotidianes i molts són en temps real. Instagram, per exemple, permet vídeos de pocs segons. Cosa que obliga a narrar quelcom en un temps molt breu o mostrar simplement una anècdota. El vídeo esdevé un element més d’una galàxia transmediàtica. L’agregació, remescla i reutilització són a l’ordre del dia. No podem seguir pensant en el vídeo només com un producte audiovisual narratiu similar al cinema. Perquè també és un producte audiovisual que té valor en la immediatesa, que mostra en temps real (i aquí per temps real entenem no l’acció contínua sinó el publicar en el mateix moment que es produeix l’acció) el que passa i que es comparteix i reutilitza.
Seguim relacionant producte audiovisual i ritme, evidentment, però ens cal també afegir altres paràmetres als conceptes clàssics. Uns conceptes que és important conèixer per decidir quan els apliquem o quan ens els saltem per experimentar narrativament o estètica. En aquest sentit, i en referència a la importància del muntatge, recomanem el visionat de The Cutting Edge: The Magic of Movie Editing. És un reportatge en el que directors i muntadors de cinema parlen del muntatge. Té una durada aproximada d’una hora i mitja. Però si no el voleu veure tot, visioneu al menys els vint primers minuts. I si us animeu la totalitat del reportatge.