Una escena de Els ponts de Madison condueix a una reflexió important a l’entorn de la fotografia. Clint Eastwood duu a terme la seva tasca fotogràfica com a reporter de la National Geographic durant tot el film. Però en una escena mostra a Meryl Streep fotos pròpies, no les que presenta a la revista, sinó d’altres de captades en un estil personal durant un viatge. Ella li pregunta per què no les presenta a la revista o per què no les exposa com a obra personal. Ell li comenta que la revista vol els treballs amb un estil determinat i que no creu que el seu treball personal interessi ningú. En el fons les fotos en qüestió no es veuen en cap moment, però el que cal destacar és la consciència de l’adopció de diferents maneres de treball. Algunes vegades, com pot ser en el cas d’un encàrrec professional, es busca un estil determinat, el compliment d’unes convencions o potser la recerca d’una estètica innovadora. D’altres es capten les imatges en un estil propi que, probablement, no tindrà demanda comercial. Però el que és important és la voluntat d’anar desenvolupant un estil propi, una manera personal de veure el món. Arribar a aconseguir que, sense conèixer l’autor d’una fotografia, es reconegui qui l’ha realitzat per un estil determinat no és fàcil. Tampoc no és un objectiu primordial, ja que en el fons no hi ha gaire persones amb una gran capacitat d’innovar o de crear un estil propi i nou. El més probable és que qui té capacitat d’observar, qui té la ment i la sensibilitat per a observar i analitzar serà capaç d’aplicar a una situació particular idees que ha vist. Dur a terme una síntesi pròpia, una barreja particular, que probablement s’inspirarà en fotografies que s’han vist d’altres autors i que es concretarà en una visió particular, és un objectiu assumible i factible per a tot aquell que desitgi avançar en la fotografia.
El viatge brinda oportunitats importants per a practicar i experimentar maneres personals de veure la fotografia. Observar les imatges que sobre unes mateixes destinacions turístiques han captat altres fotògrafs també dóna peu a descobrir nous enquadraments, composicions originals, tractaments personals d’un mateix tema. Les revistes de viatges o de fotografia, els llibres, la xarxa mateixa, són fonts d’observació i anàlisi a les quals el fotògraf té accés fàcil. El fet que després ell intenti repetir idees o que busqui de pròpies és una qüestió de dedicació. Amb el temps, l’aficionat anirà desenvolupant un estil més i més personal si dedica a la tasca l’entusiasme necessari. Passar de captar totes les fotos des de posicions habituals a fer-ho des d’altres de diferents i originals genera enfocaments que criden l’atenció. Jugar amb les òptiques possibilita tractar temes amb perspectives poc clàssiques. Veure, analitzar, experimentar, provar, haurien de ser objectius tan importants per a la manera de pensar del fotògraf com ho són els objectius físics per a la càmera.
Vegem alguns exemples.
Tres imatges a partir d’un tractor al delta de l’Ebre
La primera imatge és una vista descriptiva. Les altres dues, descontextualitzades, esdevenen imatges abstractes. Corresponen a detalls de la roda del davant del tractor. El rovell genera els tons vermellosos..
Dues imatges poc convencionals de la Torre Eiffel
La imatge de l’esquerra és una construcció durant l’edició a partir d’un mosaic d’imatges captades amb una càmera digital compacta. La de la dreta es va prendre amb un teleobjectiu amb la finalitat de captar la lluna propera a la cúspide de la torre. El monument és típic i conegut universalment. La visió que en pot donar el fotògraf no té per què ajustar-se a allò ja conegut.
Dues fotografies amb els nombres com a protagonistes
Poden no tenir res a veure o poden formar part d’una col·lecció particular sobre els nombres i els seus usos urbans. El 2077 és d’un tramvia de Praga i el 81, d’un carrer sicilià.
Dues imatges dels carrers de Praga
Aquí el protagonisme passa a les ombres. Les dues imatges es van captar als carrers de Praga.