La idea del projecte personal com a element clau en la tasca del fotògraf es troba també en una altra pel·lícula, en aquest cas una obra clarament situada en un entorn urbà. Paul Auster, l’escriptor nord-americà, va fer una primera incursió en l’art cinematogràfic com a guionista del film Smoke el 1994.
Smoke, 1994.
Dirigida per Wayne Wang & Paul Auster.
Sense entrar aquí en l’anàlisi de l’obra de l’escriptor o de la pel·lícula, sí que resulta interessant comentar una escena del film. Harvey Keitel és, en la història, un estanquer que, a part de vendre tabac, té una afició particular: cada dia, a les vuit en punt, surt al carrer i fotografia la cantonada novaiorquesa que té davant del seu estanc.
En un moment del film li mostra a un altre protagonista, William Hurt, l’àlbum amb les instantànies i li comenta que es tracta del seu projecte personal. Aparentment totes les fotos són iguals, ja que en totes apareix la mateixa cantonada. Però una observació atenta revela històries i detalls nous en cada escena: repetició i novetat, gent que apareix en diverses fotografies, canvis de llum, variabilitat atmosfèrica i una àmplia varietat de ciutadans. William Hurt hi descobreix la seva esposa, que va morir uns anys abans, i altres fragments de la vida ciutadana són protagonistes de la sèrie de fotografies.
L’estanquer (interpretat per Harvey Keitel)
A punt de fotografiar la cantonada de davant del seu establiment. Com cada dia a les 12 del migdia.
En veure la pel·lícula, alguns detalls de l’escena resulten curiosos en aquests moments, però seran més i més estranys a mesura que avanci el temps: l’ús de rodets, Harvey Keitel anotant en una llibreta la data i els detalls de cada presa, el volum en àlbums i còpies que constitueix la seva col·lecció i que mostra que en pot ser, de voluminosa, la fotografia analògica… Les metadades i la possibilitat d’emmagatzemar quantitats ingents d’imatges sense ocupar pràcticament espai físic eren coses desconegudes no fa gaire.
Finalment, hi ha un altre detall que curiosament resulta comú no solament en la fotografia analògica i digital, sinó també en molts altres aspectes de la vida. Al principi, William Hurt passa les pàgines amb rapidesa, superficialment. Harvey Keitel li comenta que si no va més a poc a poc no entendrà el seu projecte. Dedicar temps continua essent necessari per a qualsevol projecte, per a qualsevol procés d’aprenentatge.
La fotografia digital afavoreix la presa indiscriminada, els automatismes de la càmera inciten a disparar incansablement, el nombre de fotografies que es disparen s’ha multiplicat. Però la necessitat de saber què es vol mostrar, el fet d’analitzar o mirar de comprendre les parts del procés fotogràfic, continuen essent coses imprescindibles si es vol anar més enllà de simplement “fer fotos”, i també la necessitat de dedicar temps, un detall aparentment accidental en una escena però que pot tenir una importància capital en el procés d’aprenentatge…
El 1994 una proposta fotogràfica de l’estil de la presentada en aquesta seqüència era totalment inusual. Simplement els costos que implicaven els negatius, els revelatges i les còpies en paper, i el temps i l’esforç que requeria la realització fotogràfica, eren arguments importants perquè projectes similars ni tan sols no fossin idees susceptibles de considerar. Però actualment, el binomi constituït per la popularització de la fotografia digital i la facilitat de publicar les imatges a Internet han convertit en una cosa usual les seriacions de fotografies sobre un tema, les col·leccions d’imatges captades en un mateix escenari o les disparades en intervals regulars de temps. Fa una dècada pràcticament a ningú no se li hauria acudit captar centenars de fotografies repetitives; avui en dia els exemples d’aquesta pràctica a Internet abunden.
Les seriacions fotogràfiques, col·leccions temàtiques que sobre un mateix tema es publiquen i es comparteixen per mitjà d’Internet, són un exemple més de la cultura visual digital. De l’evolució de la fotografia cap a la postfotografia.
Seriacions fotogràfiques
A tall d’exemple segueixen ara algunes mostres de seriacions fotogràfiques.
La Diagonal de Barcelona
Un escenari urbà resulta interessant per a aquest tipus de treballs. Aquestes imatges corresponen a la Diagonal de Barcelona a diferents hores del dia, i la darrera va ser presa al cap d’un any de les primeres.
La plaça Mayor de Madrid
La plaça Mayor de Madrid en una sèrie d’imatges consecutives. Preses d’aquest tipus, amb pocs segons de marge entre una i una altra, són interessants per a utilitzar-les en muntatges de vídeo. Les fotografies, col·locades en la línia de temps amb durades molt curtes i unides per tall o per encadenament, originen seqüències audiovisuals interessants.
Viatjar a la ciutat representa una oportunitat única de descobrir part d’una cultura urbana que, entesa com a fet global, caracteritza el nostre temps. A la ciutat, els tractaments fotogràfics poden ser tan diversos que poden incloure des de l’escultura fins al grafit, des dels mitjans de transport fins als carrers, des dels monuments fins a la gent que habita places i barris. L’objectiu del fotògraf no té per què ser necessàriament les imatges clàssiques d’un lloc.
La plaça situada davant del MACBA, a Barcelona, és un espai obert enmig dels carrers del Raval.
La modernitat de les escultures contrasta amb els carrers amb adrogueries tradicionals, avui en dia regentades principalment per immigrants. En aquesta imatge s’ha buscat expressament l’abstracció en emmarcar únicament elements de colors i formes simples.
Un grafit a la paret
La fotografia mostra el dibuix sobre la pedra grisa amb algunes de les lletres metàl·liques de Barcelona. Els detalls parcials són amb freqüència motiu d’imatges no convencionals.