La càmara i la fotografia

La fotografia feta amb una càmera fotogràfica ens serà molt útil per a documentar el nostre treball, i per a mostrar la nostra obra al portafoli, però també per a capturar imatges de referència, inspiració, o com a punt de partida pel nostre treball.

El fet que treballem digitalment ens dirigeix clarament a realitzar un flux de treball totalment digital des de la captura o digitalització d’imatges, fins al resultat final.

També cal tenir en compte altres dispositius com els mòbils per a la presa de fotografies que capturen moments amb rapidesa i espontaneïtat.

És recomanable realitzar les fotografies amb una càmera fotogràfica rèflex, perquè serà el dispositiu que ens permetrà obtenir imatges amb la qualitat requerida.

Aquestes càmeres tenen capacitats molt interessants i útils: zoom òptic o la personalització del mode manual que permet configurar paràmetres com la profunditat de camp,  o l’establiment del balanç de blancs. D’altra banda aquestes càmeres permeten treballar en format força versàtil i professional com és el format RAW.

El terme RAW no és un acrònim, com acostumen a ser les denominacions de gran part dels arxius d’imatge (jpg, png, tiff), sinó un adjectiu en anglès que significa literalment cru, i el que fa es guardar la imatge en brut.

Certament el nom esdevé força il·lustratiu perquè aquest format precisament conserva tota la informació de la captura fotogràfica realitzada. Es diu que el format RAW és el ‘negatiu digital’ perquè té tota la informació de la imatge que s’ha obtingut en el procés de captura amb la càmera.

Si treballem amb RAW, cal usar un software específic per editar els ajustos de la imatge. El gran avantatge del format RAW és que la imatge no es degrada amb els canvis que fem, i sempre podem recuperar la informació  original.

La fotografia té dos vessants importants que cal conèixer. Una correspon als aspectes tècnics (manipulació d’estris, accessoris, control de les eines, escales i càlculs). L’altre vessant es refereix als aspectes artístics (composició, tractament del color, format de la imatge, enquadrament). Anem a veure els dos aspectes, començant pel tècnic. Dos aspectes més que veurem en aquest tema de la fotografia és el tema de la il.luminació i com crear un set a casa.

Aspectes tècnics

La càmera és un dispositiu fotogràfic equipat amb un objectiu. Les càmeres analògiques contenen un negatiu físic, mentre que les digitals porten un sensor.

Veurem a continuació els tipus de càmeres actuals: les càmeres compactes, les càmeres hibrides i les càmeres rèflex.

Tipus de càmeres

• Càmeres compactes. Aquestes  càmeres poden ser analògiques o digitals, i estan pensades per un públic aficionat. Per això en la majoria dels casos són automàtiques i amb molt poques possibilitats d’ajustos. L’òptica no és intercanviable  i normalment porten un zoom incorporat. Son càmeres petites amb un visor de pantalla i sensors de mida reduïda, i allò repercuteix en la qualitat de la imatge, que és molt limitada.
• Càmeres hibrides o bridge, són un tipus de càmeres digitals d’una gamma lleugerament superior a les compactes. Tenen un sensor més gran, permeten ajustos manuals, i en alguns models també permeten l’intercanvi d’òptiques. Aquest tipus de càmera està guanyant prou acceptació entre el públic, perquè combina mides i prestacions.
• Càmeres rèflex.  Aquestes càmares són les més professionals i de gamma superior, i per consegüent és el tipus de càmera que utilitzarem. A continuació detallem els elements i característiques.

Funcionament de la càmera rèflex

El terme “rèflex” apel·la a la capacitat de visualitzar de forma directa l’enquadrament real. Aquesta apreciació òptica gairebé exacta és possible per la reflexió interna, mitjançant miralls, que condueix la llum, que entra per l’objectiu, al visor superior de la càmera.

Parts de la càmara

La càmera rèflex està composta de dos elements essencials. El cos i l’objectiu, que és intercanviable.

Al cos trobem els següents elements:

A continuació veiem amb més detall les parts de la càmera

• Visor: enquadra la foto. Informa de diferents elements, com per exemple: exposició, punts d’enfocament, tipus de flash, tipus de programa activat, subexposició o sobreexposició, entre d’altres.
• Exposímetre: és l‘instrument que medeix la intensitat lluminosa i determina els valors d’obertura i velocitat d’obturació per obtenir una exposició correcta.
• Pantalla: ens mostra opcions de la càmera: obturador, diafragma, sensibilitat (segons escala ISO), tipus de programa, exposímetre, tipus d’avenç (únic o en sèrie), balanç de blancs, qualitat de la imatge, bateria, fotos que queden a la targeta, etc. En molts casos  la visualització d’aquesta informació és personalitzable.
• Mecanisme d’enfocament: pot ser manual o automàtic. La majoria de càmeres tenen diversos punts d’enfocament dins de la pantalla. El mínim de punts o zones d’enfocament que pot tenir una càmera és de quatre. Alguns models tenen més de 45 zones. Hi ha models que inclús enfoquen basant-se en la mirada del fotògraf. L’enfocament també pot ser sobre subjectes/objectes en moviment o estàtics, i també tenen la possibilitat de fer el seguiment d’un motiu en moviment.
• Disparador: botó que ens permet triar el moment exacte de l’exposició.
• Diafragma: és un mecanisme d’obertura variable en l’objectiu de la càmera que regula la mida del faig de llum (anomenada l’obertura de diafragma) que penetra,  aquest dispositiu, tot i que està a l’òptica es regula des de la càmera.
• Obturador: entre l’objectiu i el sensor existeix un dispositiu mecànic compost per un conjunt de petites làmines que controlen el temps que el sensor està exposat a la llum (temps d’exposició o velocitat d’obturació)
• Sensor: dispositiu que detecta i registra la imatge en el procés de captura fotogràfica.

Conceptes importants quan capturem una imatge

A continuació s’expliquen els conceptes tècnics més rellevants que hem de tenir en compte perquè les nostres fotografies compleixin els mínims de qualitat requerits:

• Exposició fotogràfica: l’exposició fotogràfica és la relació entre tres elements: la velocitat d’obturació, l’obertura del diafragma i la sensibilitat en escala ISO. Una exposició correcta permetrà obtenir una imatge amb la densitat correcta. Per densitat correcta entenem l‘enfosquiment o claredat de la imatge que es correspongui amb la imatge real i que ve determinada pel mesurament de la llum que fem amb l’exposímetre de la càmera.
• Sensibilitat o escala ISO: la sensibilitat és la quantitat de llum que necessita el sensor per reaccionar i aconseguir la densitat  necessària. La densitat en la fotografia analògica es la quantitat d’ennegriment del negatiu en relació a la llum que havia absorbit.

Quan major sigui la sensibilitat de la pel·lícula  o del sensor, menys exposició lumínica es necessita per formar la imatge. Els valors de l’escala ISO tenen el seu origen en la fotografia analògica. Els valors de sensibilitat fotogràfica determinen la reacció de l’emulsió del negatiu a la llum. L’emulsió és una substància química sensible a la llum que s’utilitza per recobrir les pel·lícules i els papers fotogràfics.

Aquesta sensibilitat és mesura en una escala que es diu escala ISO. Cada valor de l’escala ISO és el doble de sensible que l’anterior i la meitat que el posterior.

Valors de l’Escala ISO: 50  100  200  400  800  1600  3200

Utilitzem valors més alts d’ISO en condicions lumíniques pobres, però tenim el risc que en la imatge aparegui soroll. Per soroll entenem l’efecte de variacions cromàtiques on el color ha de ser totalment uniforme i pla. Una norma no escrita diu que és millor usar el nivell de sensibilitat ISO més baix possible per tal d’evitar l’aparició de soroll, tot i que les càmeres més modernes tenen uns nivells de soroll quasi imperceptibles.

• Velocitat d’obturació: l’obturació és el temps  que donem d’exposició al sensor o al negatiu. Regula el temps des que l’obturador s’obri i deixa passar la llum fins a que es tanca. La velocitat d’obturació indica, per tant, quant de temps dura l’exposició a la llum.

Els valors d’escala d’obturació corresponen a diferents velocitats i ens donen diferents resultats estètics.

Tot i que no podem parlar de temps ràpids o lents sense fer referència a la situació que estem fotografiant, a efectes pràctics i en la majoria de situacions, podem distingir diversos temps:

• • Temps d’exposició curts: superiors a 1/60 segons; l’obturador es manté obert molt poc temps, per tant, deixar passar menys llum cap a l’element fotosensible. Amb aquestes imatges, segons l’òptica utilitzada, s’aconsegueix congelar o reduir notablement el moviment.

• • Temps d’exposició llargs: inferiors a 1/60 segons; l’obturador roman obert més temps, deixant passar més llum. Amb aquest temps s’aconsegueixen imatges mogudes, desplaçades, que aporten major sensació de moviment i desplaçament. Amb aquests temps d’obturació és recomanable l’ús d’un trípode per tal que la càmera no es mogui amb el pols.

• Profunditat de camp és la distància entre el primer punt de la imatge que apareix enfocat i el últim també enfocat. Aquesta zona varia segons l’òptica, el diafragma que fem servir i la distancia entre la càmera i el motiu fotografiat. Aquest paràmetre relacionat amb l’òptica de la càmera permet remarcar en l’enquadrament fotogràfic àrees diferenciades per enfocament. De fet, aquest no deixa de ser un recurs òptic natural, ja que el nostre ull també visualitza atenent a la profunditat de camp. Aquest paràmetre permet establir relacions visuals espacials entre els objectes i subjectes que apareixen en el nostre camp visual. Per tant, les càmeres rèflex aconsegueixen unes fotografies amb més relleu (i, de fet, major realisme) en comparació, posem per cas, amb dispositius com les càmeres compactes que mostren tots els elements de la fotografia “enfocats”. Aquestes fotografies  resulten més “planes” perquè no hi ha diferències d’enfocament, i tot té la mateixa importància visual.

 

Dues imatges d’exemple sense profunditat de camp. Els objectes estan enfocats mentre que el fons està considerablement desenfocat. La sensació de profunditat és major (Font gràfica: Marc Bessons).

Exemples de fotografies amb profunditat de camp. Tots els elements apareixen enfocats encara que estiguin allunyats. Tenim la sensació de que tot està en un mateix pla. (Font gràfica: Marc Bessons)

• Balanç de blancs: el balanç de blancs és un ajustament que estableix quin valor lumínic (cromàtic) de la captura fotogràfica correspon al color blanc. Atès que la temperatura de color de la llum de cada moment varia, és possible que la càmera capturi, per exemple, una fotografia amb dominàncies vermelloses o blavoses.  Si no s’estableix correctament quin blanc de la fotografia correspon a un blanc que reconeguem visualment com a tal, és molt probable que hi hagi una dominància d’un color. Establint, per tant, un valor òpticament correcte pel blanc, la resta de colors en principi es capturaran sense dominàncies cromàtiques i s’aconseguiran els colors “reals”.

Aquest ajust el realitza de forma automàtica la càmera i amb uns resultats, en termes generals, correctes. Cal saber, però, que una càmera rèflex permet ajustar de forma personalitzada aquest valor per a cada sessió fotogràfica, si així ho desitgem. Caldrà però treballar en mode manual (no automàtic) per a poder configurar aquest valor.

Aspectes artístics

“La fotografía es para mí el reconocimiento en la realidad de un ritmo de superficies, de líneas y de valores; el ojo recorta el sujeto y la cámara no tiene otra cosa que hacer que su trabajo, es decir, imprimir en la película la decisión del ojo” – Cartier -Bresson

L’acte de veure és un acte de simultaneïtat. Veiem i interpretem tot a la vegada per tant la imatge necessita que l’organitzem per facilitar la seva comprensió. Hem d’observar amb la mirada del fotògraf i pensar la imatge en termes d’elements compositius: punts, línies, plànols i textures.

La composició ens servirà per organitzar els diferents elements visuals que apareguin a la imatge.

A continuació expliquem els diferents aspectes artístics que hem de tenir en compte quan realitzem una fotografia: punt de vista, i regles compositives d’entre les que expliquem el punt, les línies, la regla dels terços, la regla de l’horitzó i l’enquadrament.

El punt de vista

La mirada és essencial en la presa d’imatges fotogràfiques. El punt de vista és la nostra posició en front d’allò que volem capturar. El punt de vista canvia totalment l’escena que estem fotografiant. De la mateixa manera que en el cinema, en a la fotografia hi ha punts de vista classificats: a nivell, picat, contrapicat.

A nivell: el punt de vista és frontal i a nivell dels ulls, amb el pla focal perpendicular al terra. Amb aquest punt de vista s’aconsegueix una aparença més real i sense que es distorsioni el subjecte fotografiat.

Picat: el punt de vista és més alt i queda per sobre del subjecte fotografiat. Es generen distorsions i te connotacions psicològiques de superioritat.

Contrapicat: el punt de vista és més baix i el fotografiem des de sota. És  distorsiona  la imatge i te una càrrega psicològica important, de manera que el subjecte fotografiat té més importància i magnificiència.

Punt de vista de contrapicat (Font gràfica: Marc Bessons).

Punt de vista de picat. Font: Pixabay

Punt de vista normal. Font:Pixabay

Algunes regles compositives

Les regles de composició s’apliquen a qualsevol producte visual, ja sigui una  pintura, una il·lustració, o una composició abstracta, entre d’altres exemples. Per tant, també per descomptat s’apliquen a la imatge fotogràfica. Les regles de composició les hem de tenir en compte perquè les imatges siguin equilibrades i harmòniques, o al contrari, perquè siguin dinàmiques i contrastades. També és important centrar l’interès en qui volem mitjançant els elements compositius. És per tant el vocabulari bàsic que usem en la imatge. Veurem a continuació els aspectes essencials de la composició: punt, línies, regla dels terços, regla de l’horitzó, i l’enquadrament.

Punt

El punt és l’element mínim en una composició i té molta força comunicativa. No ha de ser només un punt físic, pot ser una forma significant, o un punt de fuga (que no apareix però fa convergir totes les línies). És, per tant, un centre d’atenció.

Línies

Les línies (diagonals, verticals, corbes i horitzontals) s’utilitzen per a donar continuïtat a la imatge i ens ajuden a dirigir la mirada i a transmetre sensacions (atenció, placidesa, agitació, etc. Veiem que ens transmet cada tipus de línia:

• Les línies llargues i convergents criden molt l’atenció.
• Les línies curtes i angulars en totes direccions produeixen sensació d’agitació, confusió i caos.
• Les línies horitzontals donen una sensació de placidesa, tranquil·litat i monotonia. L’exemple més comú és la línia de l’horitzó.
• Les línies corbes generen suavitat i moviment.
• Les línies verticals generen risc i inestabilitat.
• Les línies diagonals generen ritme, dinamisme i acció.

Una molt bona forma d’aprendre l’ús de les línies en la composició fotogràfica és analitzar les fotografies de publicitat més tradicional.

Les imatges mostren exemples de composicions amb línies corbes. La primera també mostra un objecte (una pedra) que és un punt d’interès,  reforçat per la direcció de la corba (Font gràfica: Marc Bessons).

La primera imatge té una composició basada en diagonals. Las segona i la tercera tenen una composició basada en línies diagonals curtes (Font gràfica: Marc Bessons).

Textura

La textura en fotografia s’utilitza per crear una imatge sinestèsica i amb més poder de comunicació. Així doncs el tronc d’un arbre rugós o la pell d’un nadó en serviran per ampliar el rang de comunicació de la fotografia.

Dos exemples de fotografies amb textures. (Font: Pixabay)

Regla dels terços

La regla dels terços és una simplificació de la composició basada en la secció àuria,que estableix la divisió del rectangle en terços de forma proporcional.

La secció àuria, és una regla de proporcions basada en el nombre auri, i divideix el rectangle en zones amb una proporció considerada harmònica des de l’antiguitat.

En la regla dels terços, cada línia de divisió es considera una línia forta i els punts d’intersecció es consideren punts forts. Tots els elements situats en les línies fortes o en els punts forts tindran un pes visual més fort.

Així doncs, sabent això, com a norma intentarem situar els elements més importants de la nostra imatge en els punts o línies fortes . Així ens assegurem que els elements importants queden ancorats visualment i la composició està equilibrada.

Exemple de composició amb la regla de terços. Els punts forts de l paisatge coincideixen amb els punts forts de l’esquema de la regal de terços (Font gràfica: Marc Bessons).

Regla de l’horitzó

La regla del horitzó serveix per situar l’interès de la fotografia. Si situem la línia de l’horitzó en el primer o segon terç augmentem l’interès de la fotografia. No és recomanable situar la línia d’horitzó al mig de la imatge, perquè la divisió de cel i terra en dues parts iguals és ambigua.

Aquesta fotografia és un exemple de la regla d’horitzó. La línia de l’horitzó està situat al primer terç de la imatge. (Font gràfica: Marc Bessons)

Enquadrament

L’enquadrament serveix per escollir entre el que volem introduir o excloure de la nostra imatge. Eliminarem de l’enquadrament tot allò que molesti visualment, tot el que pugui desequilibrar la fotografia, o qualsevol element de forma, color, o posició dintre de l’enquadrament que pugui confondre a l’espectador o fer-li desviar l’atenció, En definitiva, exclourem tot allò que no aporti informació per a la comprensió de la fotografia. L’enquadrament es pot fer en el moment de fer la fotografia, però també es pot reenquadrar posteriorment, en el laboratori (si el procés és analògic) o a l’ordinador, mitjançant un programari de tractament digital (Adobe Photoshop)

Dues exemples de reenquadrament. A dalt les imatges originals, i a baix les imatges després de fer el reenquadrament. (Font gràfica: Marc Bessons)

Il·luminació i creació d’un set a casa

A continuació mostrarem de forma introductòria com realitzar la fotografia d’objectes en  un estudi domèstic. Un dels avantatges d’aquest tipus de treball és que permet repetir la fotografia si aquesta no és satisfactòria. Ara bé, sovint (i més encara amb la proliferació de dispositius mòbils fotogràfics) la fotografia és un acte únic i espontani. Factors com els elements i la situació que captura la fotografia o la il·luminació del moment fan que la fotografia sigui irrepetible. I per aquesta raó precisament caldrà que la captura sigui tècnicament correcta.

Recordeu que la il·luminació, l’enfocament, l’enquadrament són elements cabdals per tal de garantir una fotografia correcta.

Components per crear un set domestic

Abans de realitzar les fotografies hem de configurar i planificar el set fotogràfic, en el nostre cas un set domestic. Per a crear-lo necessitem:

• Un espai.
• Punts de llum per crear la il·luminació adequada.
• Material difusor per obtenir llums suaus i uniformes, com per exemple paper de seda.
• Suports per col·locar i mostrar el treball u objecte que es vol fotografiar.
• Materials per crear fons homogenis i material per fixar-los.
• Trípode per fixar la càmera.

A continuació anem a veure amb més detall els components d’un set domèstic.

L’espai

Hem de triar un espai interior amb característiques adequades per crear còmodament el set fotogràfic. Una pared buida i ampla, al costat d’una finestra per aprofitar la llum natural (tot i que també usarem llum artificial) és l’adequat.

Abans de muntar l’estructura resulta fonamental planificar correctament el set fotogràfic. Caldrà garantir una il·luminació i estabilitat suficients en la sessió fotogràfica per tal d’aconseguir una imatge adient.

La Il·luminació

Farem servir un focus, un flexo, i llum natural. Podem treballar amb llum natural, per a la qual cosa ens ajudarem d’un reflector (cartolina blanca, porexpan, etc) o bé podem treballar amb llum artificial com focus (que podem comprar en una botiga d’il·luminació) o flexos. Si fem servir flexos hem de pensar en suavitzar la llum, per això necessitarem difusors, de tipus, cartolines, paper de seda, etc.

Suports

La taula evidentment servirà per suportar l’objecte a fotografiar. La situarem a prop o no d’una finestra en funció de si hem de comptar amb aquesta font d’il·luminació. En tot cas sí serà sempre convenient que la taula es trobi encarada contra una paret o una estructura similar.

També podem fer servir altres suports com un pedestal fet amb una caixa de fusta, una banqueta, etc.

El fons

Usarem una cartolina de fons, aprofitant la pared on hem col·locat la taula de suport. També hi ha la possibilitat de crear un fons sense final, que podem fer amb un rotllo de paper continu penjat en la part superior de la paret. Tot dependrà del tipus d’obra que volem fotografiar.

Hem de disposar de materials per fixar els elements, com cinta adhesiva normal o de doble cara, o pinces.

Una única cartolina cobrirà tant el fons inferior com el posterior de l’objecte de forma contínua. L’objectiu és aconseguir un fons fotogràfic continu sense ombres en la zona de transició del terra a la part posterior.

S’ha de subjectar amb fermesa aquesta superfície, per tal que no es mogui, i fer que es mantingui el més plana possible, per evitar arrugues que pugin generar ombres i, per tant, apreciar-se en la fotografia).

Trípode

Una estabilitat controlada en la fotografia significarà un enfocament precís. En aquest sentit el trípode pot ser-nos de gran ajuda. Aquest recurs, a més, ens ofereix la possibilitat de repetir l’enquadrament fotogràfic, tot i variar la posició de l’element a fotografiar i/o de les condicions lumíniques.

Esquemes d’iluminació

Pel que fa a la il·luminació, la fotografia d’interiors ens permet planificar mínimament la llum. Per tant, en la mesura dels nostres recursos, hauríem de construir una distribució que garanteixi una il·luminació suficient i el més harmònica possible. L’objectiu serà aconseguir una imatge amb una il·luminació generalitzada que no presenti ombres en cap zona de l’enquadrament (objecte, fons…) ni tampoc punts de llum accentuada. Per tant, mirarem de fugir d’il·luminacions amb connotacions comunicatives per tal d’aconseguir una fotografia d’objectes funcional i transparent.

Podem treballar amb diferents planificacions d’il·luminació. Aquestes dependran en bona mesura dels recursos de què disposem. Tenint en compte els recursos domèstics (i per tant no professionals) de que podem disposar, proposem a continuació tres supòsits possibles.

El primer pas passarà pel muntatge estructural de l’escena fotogràfica. Per això caldrà tenir en compte tres elements fonamentals: la font o fonts d’il·luminació, la taula i una superfície de recolzament pel fons, com pot ser una paret o una pantalla.

Els esquemes d’il·luminació ajuden a planificar i col·locar tots els elements abans de la captura fotogràfica. Els tres esquemes més adequats, per a que no generin ombres i il·luminin amb una llum uniforme, són:

• Dues llums a 45 : consisteix en posar dues llums, una a l’esquerra i una altra a la dreta, amb una posició de 45º respecte de l’objecte que és fotografia.
• Triangle: està format per una llum principal, una llum d’emplenar i una llum de contra. La llum principal és la de més intensitat. S’ha de posar amb una posició de 45º respecte de l’objecte. Es pot variar la distància. Segons sigui major o menor, les ombres seran més fosques o més suaus. La llum d’emplenar s’ha de posar en l’altre costat, també amb 45 graus. La intensitat serà menor que la principal. Per últim, la llum de contra s’ha de col·locar darrere de l’objecte, per contrastar l’efecte de les altres llums.
• Caixa de llum:  s’han de col·locar llums amb difusors als costats, a dalt i a baix, en 360º. Els difusors poden ser professionals (softbox) o be es poden fer amb cartolina o cartró ploma,o qualsevol superfície que sigui difusor.

Formats d’exportació i resolucions de la càmera fotogràfica

Hem de tenir en compte que amb la càmera obtindrem imatges digitals que han d’estar arxivades en el  tipus de fitxer i amb la resolució adequades, segons l’ús que farem d’elles.

Si no utilitzem el format i la resolució adequades ens trobarem amb dificultats, bé perquè els fitxers tenen massa pes en memòria i els processos de treball són lents de manera innecesària o, al contrari, perquè la qualitat de la imatge obtinguda és insuficient.

Tot i que cal valorar cada cas, en general us hem de recomanar configurar la mida en les opcions de la càmera i, si de cas, comptar amb una altra targeta de memòria o descarregar les imatges progressivament per tal d’alliberar espai.

Tingueu en compte que posteriorment sempre podreu reduir  el pes en memòria de qualsevol fotografia, mitjançant un programa com Adobe Photoshop.  Pel contrari augmentar la resolució insuficient d’una fotografia ja realitzada resulta, tot i que tècnicament possible, sempre més crític.

El pes en memòria de l’arxiu corresponent dependrà de la configuració de la mida que hàgim determinat en el menú de la càmera, és a dir de les dimensions en píxels de la imatge. Però també dependrà del format d’arxivament per a cada fotografia. Per defecte, molt possiblement, la càmera guardarà les captures realitzades en format JPG. Però hem de saber que les càmeres rèflex permeten també arxivar la informació en format RAW.

La càmera enmagatzema en el fitxer digital la informació lumínica de la imatge capturada. Així, entre d’altres possibilitats, un paràmetre com el balanç de blancs pot ser ajustat posteriorment en la captura fotogràfica. Aquesta modificació posterior no seria possible amb el format jpg. Per aquesta raó el format RAW sovint és anomenat com el negatiu o pel·lícula digital.

Per exemple, la càmera digital Canon EOS 5D ofereix les següents opcions de formats d’arxiu:

• JPEG amb 3 opcions de compressió
• RAW de 14 bits

Cal tenir present, però, que el pes en memòria d’una fotografia en format RAW serà també força superior al d’una imatge en format JPG. De fet la nostra càmera arxiva les fotos en format RAW a 14 bits enfront dels 8 bits per píxel que necessita el format jpg.

Igualment cal aclarir que treballar amb el format RAW, en realitat, només té sentit si posteriorment realitzem l’edició digital de la fotografia mitjançant un programari especialitzat. Si arxivem les imatges en JPG posteriorment les editarem en Adobe Photosop.

Formats d’arxiu	Característiques
JPEG	És un mètode de compressió amb pèrdua d’informació que també es fa servir com a format d’arxiu gràfic. Per compressió amb pèrdua hem d’entendre que la imatge que obrim després de comprimir-la no és exactament igual que l’original. Les seves utilitats més destacables són: la llibertat de l’usuari per ajustar el grau de compressió i el poc “pes” de les imatges que el fan ideal per emmagatzematge, usos multimèdia, etc.
RAW	És un format d’arxiu digital d’imatges que conté la totalitat de les dades de la imatge tal com ha estat captada pel sensor digital de la càmera fotogràfica. Podrem manipular la imatge sense cap pèrdua de qualitat. Necessitem un programa específic per manipular l’arxiu (normalment va inclòs amb el programari de Adobe Photoshop)