Pere Báscones (2014)
La creativitat és un valor en alça dins del món dels negocis, i en gran part es deu al fet que des del 2000 aproximadament emergeix el paradigma de l’economia creativa, amb teòrics com Richard Florida (concepte de classe creativa) que situen la creativitat i la cultura com a motors del creixement econòmic. La creativitat esdevé, per tant, un factor en el qual les ciutats (ara també en la línia de ser ciutats intel·ligents), els països i les regions han d’invertir si volen marcar un perfil propi i ser nodes d’atracció econòmica (hubs creatius). Dins d’aquest paradigma la creativitat, o millor dit, el valor creatiu i la innovació, es comencen a considerar un factor estratègic que pot arribar a ser font de negoci.[1]
Partirem de la base que la creativitat ha estat sempre considerada un valor positiu a totes les disciplines del coneixement com a motor d’avenços (des de les arts fins a la ciència). Potser també és cert que popularment ha estat més identificada amb la qualitat que nodria la creació artística o la creació dins de sectors relacionats ara amb les indústries culturals: la producció audiovisual, la publicitat, la moda, el disseny o el cinema per posar-ne alguns exemples. No obstant aquesta percepció, ara el fet és que la qualitat creativa, en tant que factor clau d’innovació i d’idees per a generar nous negocis, noves solucions i nous invents tecnològics (apps, per exemple), s’ha mercantilitzat fins a convertir-se en una característica o competència personal desitjable que cal fomentar, formar i pagar degudament tant o més que la formació tècnica especialitzada o l’experiència. En aquest sentit, és interessant el debat obert entorn del concepte de classe creativa que trenca, en certa manera, amb la classificació tradicional del treballador a partir de la seva titulació i les seves competències (skills) i planteja així mateix altres vies que es puguin certificar. Es posen en valor aspectes com la mobilitat horitzontal o l’autoformació, que poden arribar a generar perfils professionals singulars i altament creatius en algunes persones.
I la pregunta és: on és aquesta creativitat? És a les persones? A les empreses? A l’escola i a la universitat? A la societat? O, en definitiva, al sistema econòmic actual que intenta potenciar-la i monetitzar-la?
El cert és que la creativitat com a qualitat o competència personal ara va molt més enllà de ser una qualitat que aporti solucions originals visualment o estèticament dins dels sectors creatius tradicionals (art, disseny, fotografia, publicitat…). I podem dir que ara ser creatiu també té a veure amb ser una persona capaç d’adaptar-se a situacions de canvi i complexitat per tal de trobar solucions a problemes complexos. La ment creativa és, per tant, un valor en alça en tant que és capaç d’obrir-se a nous escenaris, lluitar contra nous enemics i enfrontar-se a situacions canviants. Tot això, en part, no ho oblidem!, gràcies també a tots els artefactes i recursos que la societat de la informació ara posa al nostre abast per treballar des de la connexió i la hiperinformació.
Aquesta adaptabilitat és un requeriment de la globalització i dels problemes amb múltiples arrels que el mercat i la societat demanen. La qüestió és si aquest factor ara tan desitjable es pot potenciar fàcilment a partir de postgraus, màsters especialitzats o hauria de formar part d’una manera d’aprendre, fer i pensar molt més transversal, implantada a tots els nivells del sistema educatiu i universitari, i valorada des de dins de la societat mateixa.
El perill està a creure exclusivament en una creativitat que, com diu Guiomar Alonso, només es busca per privilegiar el seu component econòmic, gràcies al fet que afavoreix la iniciativa empresarial, la innovació i la millora la productivitat. És a dir, una creativitat que es posa en última instància al servei del creixement econòmic i, per tant, del sistema capitalista imperant, sense oferir –des del mateix pensament creatiu– un posicionament crític i realment globalitzador, capaç de servir a tots els àmbits de la nostra vida com a ciutadans i atendre’ls.
És cert que aquesta definició de creativitat orientada a la innovació i la pràctica empresarial també es pot justificar pel fet que pugui trobar noves vies per a arribar a millors condicions productives, millors tipus de llocs de treball i una economia creixent que afavoreixi la cohesió social i el benestar global de la societat. I és cert que la creativitat pot fomentar tots aquests models en pro de nous canvis, sigui pels motius que siguin. Però l’experiència també ens demostra que tot això forma part més del guió optimista que ens venen des de la teoria política que d’una visió objectiva de la realitat mateixa, i en especial en temps de crisi.
Un exemple de com la realitat castiga certes previsions, el trobem en les dures crítiques que alguns autors han dedicat a la visió optimista del concepte de classe creativa (Contra la clase creativa). La crisi europea ha deixat en evidència països com el nostre, per la seva incapacitat per frenar la fuga de cervells en un temps de crisi econòmica perquè la gent no trobava feina tot i tenir expedients acadèmics excel·lents. Alguns en culpen la crisi, però no podem oblidar que, al cap i a la fi, Espanya ha seguit el guió de la troika i d’un model econòmic neoliberal que no ha estat capaç de donar solucions per als més preparats. També veiem que sovint les indústries culturals (creatives), posem per cas el cinema, són més aviat conservadores i arrisquen poc, de manera que generen contínuament productes comercials que aprofiten velles fórmules o remakes i deixen el risc per al sector independent. En definitiva, les estadístiques mostren que la creativitat i els peons creatius d’avui en dia no estan millorant les seves condicions de treball tant com s’havia pronosticat, i que cauen molts en la precarietat imperant.
Hauríem de confiar en el potencial creatiu com aquell que pot ajudar a un desenvolupament humà més equitatiu a escala global i més just. La creativitat hauria de ser un factor no sols al servei de l’economia i el creixement econòmic, sinó també al servei de les idees, els pobles, l’encaix amb el medi ambient i la defensa d’una justícia social universal, incidint en la política i aplicant-se també en la resolució de problemes complexos de caràcter social, polític, cultural o religiós, per tal d’afavorir realment un canvi de paradigma global.
En aquest sentit, moltes experiències relacionades amb el món del disseny estan sorgint ja, i van des de l’anomenat disseny social, els projectes professionals cooperatius i de cocreació, les fundacions per la transferència de coneixement, les noves experiències de formació en clau de coneixement o innovació oberta o els laboratoris creatius o fab labs.
Com a experiència podem esmentar l’Alianza Global para la Diversitat Cultural, una iniciativa de la Unesco, que es llança com una experiència pilot des del 2001 per tal d’afavorir les condicions per a la creativitat i la diversitat. La missió era explorar nous mecanismes de cooperació dins de l’àrea de la cultura i de la cooperació: www.unesco.org/culture/alliance. És cert que no deixa de ser una iniciativa que pretén també dinamitzar econòmicament algunes economies dèbils de països com els de Llatinoamèrica, però la diferència potser està en l’aposta per les indústries culturals des del respecte a la diversitat (enfront del colonialisme cultural occidental) i, per tant, adoptant un objectiu de fons que no busca tant el creixement econòmic formulat en termes neoliberals, sinó l’enfortiment de les economies locals (apoderament) a partir del valors culturals propis, com són la música, el cinema, l’artesania, les arts i les arts escèniques. Hi ha, per tant, un objectiu més sociocultural i de benefici mutu. Lamentablement, aquest tipus d’iniciatives, tot i partir de la Unesco, són petits esforços que posen en evidència que l’any 2014 encara queda molta feina per fer i els esforços internacionals per potenciar la idea de creativitat en clau de cooperació són encara molt escassos. Cal, per tant, impedir que la creativitat s’identifiqui amb un valor econòmic i se’n recuperi el valor social com a motor de progrés humà i cultural des de la diversitat; es tracta de prendre’n consciència.
Una altra experiència destacable és la Comunitat del Global Shapers, una comunitat impulsada pel Fòrum Econòmic Mundial que va decidir fa uns anys crear una comunitat de persones més joves de trenta anys amb una trajectòria professional que hagués generat impacte a la seva àrea d’activitat. Hi ha uns tres mil joves de diferents àrees que generen a partir d’aquesta iniciativa debats i opinió sobre temes diversos. Dins de la comunitat el terme hub també apareix com una metàfora de connexió i interrelació d’idees en clau d’intercanvi de coneixement i d’influència.
I finalment, també caldria referenciar les idees que s’han potenciat des de la noció d’economia del bé comú, segons el seu ideòleg Christian Felber. Es tracta d’un moviment que ha adoptat diferents figures que estan generant una comunitat d’associacions important tant entre persones, com entre entitats, pobles i fins i tot regions. El seu paradigma rau en el fet de pensar des d’un model d’economia alternatiu que busca generar un marc legal vinculant per a la creació d’uns valors d’orientació empresarial i particular que s’orienten cap al bé comú.
Christian Felber, com a autor i activista polític, proposa en realitat un model en què essencialment el sistema de mercat (en el qual les aspiracions de les empreses es basen sobretot en l’afany de lucre) és canviat per uns objectius que promoguin el bé comú i la cooperació. I tot i que en aquest model la creativitat no apareix com un dels actors principals, aquest canvi d’objectius finals pot arribar a ser molt més inspirador i il·lusionant, capaç de generar canvis revolucionaris en la manera de conceptualitzar negocis i productes, cosa que obliga a repensar esquemes i paràmetres establerts… Tot un repte creatiu, no?
Ens cal, en definitiva, una actitud crítica i alhora constructiva respecte al valor social de la creativitat, per tal d’explorar-ne el paper en una societat que la necessita molt.
Referències
- Alianza Global para la Diversidad Cultural
unesco.org/culture/alliance. - Alonso, Guiomar (2009). Creatividad, cultura y desarrollo económico.
- Economia del bien común. http://economia-del-bien-comun.org/.
- Florida, Richard (2002). The Rise of the Creative Class. Basic Books. <http://www.creativeclass.org>.
- Global Shapers. http://www.globalshapers.org.
- Nicola, Alberto de; Vercellone, Carlo; Roggero, Giggi (2007). Contra la clase creativa.
- UNCTAD/UNDP (2008). Informe sobre la Economía Creativa.
[1] http://www.infonomia.com/ke941-cmo-innovar-1-la-creatividad-como-fuente-de-negocio/