L’evolució dels museus d’art

Publicat perPere Báscones

Pere Báscones (2014)

La institució del museu ha sofert en les darreres dècades una evolució molt important, en especial, dins de les arts, que l’ha obligat a fer replantejaments conceptuals importants que n’han afectat el sentit global i l’arquetip clàssic de lloc on habiten les muses.

Es fa difícil resumir breument aquí les aportacions que ja des de “la nova museologia” es van fer des dels anys seixanta, i tots els canvis successiu que s’han produït des de llavors. També es fa difícil assenyalar de manera unívoca una evolució que també ha estat desigual depenent del tipus de museu; de fet, encara molts museus continuen aferrats a un model de museu decimonònic purament enfocat a la conservació i l’exhibició d’objectes o peces que donen sentit a la seva existència: la col·lecció que els justifica. Conservació que es fa des d’un enfocament classificatori i enciclopèdic (il·lustrat, en definitiva).

En canvi, dins del context dels museus i centres d’art contemporani, l’evolució ha estat més marcada i potser el terme utilitzat marca la fase en la qual es troba o la concepció que l’ha fet néixer. Per això, tenim encara museus que responen a la idea del cub blanc, concebut com un espai asèptic contenidor de l’art i la cultura –entès d’una manera elitista– i plantejat com un espai universal aïllat del món que té la missió d’exposar l’art que en compon el fons i en paral·lel algunes exposicions temporals itinerants.

D’altres, que potser han esquivat una mica aquesta definició però que han estat des dels seus inicis una aposta de transformació urbana i que han sigut apostes arquitectòniques per tal d’esdevenir símbols i landmaks a escala internacional, són també apostes de desenvolupament econòmic i turístic. El museu Guggenheim de Bilbao n’és un bon exemple, si parem atenció al que va comportar per a la visibilització de Bilbao a escala internacional. A Barcelona, el MACBA de Richard Meier també ha representat una operació de revitalització i renovació urbana a gran escala al bell mig del Raval.

Macba

MACBA de Barcelona. Autor: Edal Anton Lefterov

Però són possiblement els espais que ja s’han tret o han nascut sense el mot museu en el nom (com són els centres d’art o centres de cultura) els que possiblement ja han superat la idea de contenidor i aposten per ser centres de cultura viva i multidisciplinària en clau de present. És per això que molts tenen clar el seu paper com a observatoris de tendències i com a espais compromesos amb la realitat local circumdant. I si els museus a l’inici neixen amb una voluntat conservadora i preservadora, tenint molt clar el seu paper de validadors de l’art, ara són molt més que això i entenen que han d’assumir el paper d’espai de trobada, de debat i de fòrum cultural en un sentit obert respecte al panorama artístic i cultural en el qual es troben immersos. A aquests espais els toca conjugar sovint el diàleg entre el món local i el global i fins i tot experimentar. Jose Luis Brea, en un article al voltant del museu contemporani i l’esfera pública, critica i denuncia el fracàs del somni universalista del museu clàssic i apunta:

“[…] Como lo es que cada vez se verá más impelido a estructurarse como dispositivo multimedial de comunicación social –y menos como contenedor espacializado de objetos estáticos, como mero repertorizador del inventario presuntamente estabilizado del «valor estético». Cada vez más, en definitiva –y sin duda ese es el futuro del museo– como sistema o constelación diseminada de dispositivos deterritorializados operando a favor no del asentamiento y la estabilización de un genérico universalista del valor estético, sino al contrario a favor de la multiplicación exponencial de los imaginarios colectivos y las escenas de su encuentro activado en el dominio de lo público”.

D’altra banda, les noves tecnologies i la mateixa postmodernitat han subvertit molts dels eixos que sostenien el museu com a espai on reunir les peces originals i úniques. Ara els museus i centres d’art alberguen peces conceptuals o fins i tot virtuals, l’alta cultura s’ha canviat per una cultura que respon també a la cultura de masses i que qüestiona el mateix sistema i fins i tot es qüestiona a si mateixa com a cultura.

En el terreny artístic, els museus ja no aspiren a ser els temples de l’art, sinó més aviat a generar espais de trobada amb l’art, sense oblidar el seu important paper divulgador i pedagògic. Els nous museus han d’acceptar i fomentar també les expressions i els continguts culturals atenent la diversitat i la interculturalitat. Ara els centres d’art poden ser, a més d’espais expositius, també centres de creació o promotors de la creació. Han assumit el paper d’espais polivalents, capaços de generar discursos d’actualitat (com, per exemple, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona o CCCB) i que han d’estar molt atents a la realitat per poder-la explicar “al vol”. Aquests espais es troben cada cop més integrats en les pràctiques socials que els connecten amb el seu entorn proper. És per això que, a més d’organitzar exposicions, organitzen seminaris, cursos, jornades i conferències, festivals i tot tipus d’esdeveniments i projectes relacionats amb la cultura viva, també editen publicacions, promouen projectes i fan recerca. D’altra banda, la revolució tecnològica també ha generat múltiples debats i ha forçat la transformació de l’espai museístic cap a un espai cada cop més obert a Internet i a les xarxes socials. El museu i els seus continguts ja poden ser visitats i consultats de manera virtual, aspecte que modifica radicalment la manera com interactuen museu i audiència.

Potser un dels aspectes també més destacables és que aquests centres, a més del comissariat d’exposicions, han adoptat un paper proactiu respecte a la creació artística fomentant també intercanvis o residències d’artistes, i també espais de creació, experimentació o producció artística que tenen en el model de fàbriques d’art un referent destacat que ha estat adoptat a múltiples indrets de Catalunya.[1] Respon, d’altra banda, a la recuperació d’espais industrials per a la cultura.

  • Museu d’art contemporani
  • Centre d’art contemporani
  • Centre de cultura contemporània
  • Espai d’art
  • Centre de producció artística
  • Residència d’artistes
  • Fàbrica d’art contemporani
  • Museu d’art virtual

Referències

——

[1] Per citar només alguns, La Fàbrica de les Arts de Granollers, la Fàbrica Fabra i Coats, Hangar o l’Escocesa, totes tres a Barcelona, són bons exemples d’espai fabrils reconvertits.

Publicat per Pere Báscones

Pere Báscones està llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (UB) i en Comunicació Audiovisual per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), postgraduat en Disseny i usabilitat per a Internet per l'Escola Elisava de Barcelona. Des de l'any 2000, combina la seva dedicació professional entre la docència, el món de la cultura, la fotografia i el disseny multimèdia (estudi Espai Nòmada). Treballa com consultor en el grau Multimèdia.
---
Pere Báscones está licenciado en Bellas Artes por la Universidad de Barcelona (UB) y en Comunicación Audiovisual por la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), posgraduado en Diseño y usabilidad para Internet por la Escuela Elisava de Barcelona. Desde el año 2000, combina su dedicación profesional entre la docencia, el mundo de la cultura, la fotografía y el diseño multimedia (estudio Espai Nòmada). Trabaja como consultor en el grado Multimedia.