Pere Báscones (2014)
El món del disseny pot ser un instrument crític del sistema i de la societat? Quin és el seu paper des del compromís dels dissenyadors amb la societat i el mateix planeta? El disseny pot superar les restriccions del sistema capitalista i ser vertaderament un agent de canvi i millorar el benestar de les persones més enllà de les directrius del mercat?
Miren Etxezarreta, una professora d’economia coneguda per les seves idees crítiques amb el sistema capitalista imperant, va escriure el 2010 un article en la revista Elisava amb el títol “¿Es posible un diseño crítico?”, dins d’un monogràfic dedicat precisament al disseny crític.Tir una versió més nova i actuala
El seu discurs, tal com ella confessa, des de fora del món del disseny i des de la visió crítica del món acadèmic, pretenia formular un discurs i alhora una reflexió sobre el paper actual del disseny (entès en termes genèrics), amb l’objectiu de desvelar si el disseny pot ser també l’agent crític que ens plantejàvem a l’inici dins de la societat actual.
D’entrada, parlar d’un disseny crític no és res nou, ja des del 1964, el First Things Manifiesto va obrir una via de debat interessant al voltant d’un grup de dissenyadors que plantejaven el disseny com alguna cosa més que un instrument al servei d’una societat hiperconsumista que vivia en la sobreabundància. Llavors ja el disseny, especialment des del món de la comunicació, es va considerar que s’havia d’implicar més en la responsabilitat per crear un món millor. Aquest manifest va despertar noves adhesions com la que es va produir l’any 2000, la qual va torna a posar el manifest d’actualitat i el va revisar. També es podria dir que avui en dia hi ha molt de disseny crític, tot i que en molts casos passa inadvertit, i d’altra banda l’art i el disseny (tant el visual, com el disseny de productes o el disseny de moda) sovint transiten per contextos que no persegueixen el negoci, sinó experimentar i exercir una crítica respecte als valors i els usos quotidians dels objectes d’aquesta societat.
Seria discutible l’afirmació de Miren Etxezarreta, quan diu que no es pot dissociar el disseny del món empresarial, i que aquest és bàsicament un instrument que busca ocupar espais de mercat més grans, vendre més i obtenir més beneficis de les mercaderies.
“Puesto que en la sociedad actual (podría ser distinto en otro tipo de sociedad) me resulta difícil disociar el diseño del mundo empresarial, creo que en la mayor parte de su expresión, en las razones para la búsqueda de un diseño adecuado, está el intento de utilizar el diseño como un instrumento para ocupar mayores espacios de mercado, poder vender más y obtener más beneficios al incorporar un mejor diseño a las mercancías que se presentan en el mercado, a los espacios o a las ideas que se intentan transmitir a la opinión pública. No se me oculta que el diseño puede, podría utilizarse por otras razones, pero me resulta difícil percibirlo en la realidad”.
Miren Etxezarreta passa per alt que el disseny és present a tot arreu, perquè en realitat tot requereix un disseny i efectivament forma part de la cadena de producció de béns de consum, però no s’ha d’entendre el disseny com un instrument al servei únicament del mercat i de les formes de producció capitalista. El disseny, si l’entenem com l’evolució del fet de crear objectes –en termes de disseny industrial–, comença en el moment que el procés artesà deixa pas a la producció industrial, fet que no ha estat propi únicament del sistema capitalista, ja que les indústries socialistes també requerien dissenyadors i arquitectes per al disseny de productes.
Podríem, doncs, qüestionar-nos en tot cas l’objectiu últim del disseny segons els contextos, i és cert que un disseny que busca una quota de mercat més gran com a objectiu últim no és el mateix que un disseny que busca millorar la funcionalitat i el servei d’un objecte determinat.
Lamentablement tot és força complex, ja que fins i tot quan els empresaris busquen quotes de mercat més altes pot ser que adoptin estratègies que es concretin en apostes per millorar la funcionalitat, l’eficiència i la qualitat global del producte si volen imposar-se a la competència. Fets, en definitiva, que repercuteixen, sens dubte, positivament en el consumidor. A més, la realitat també ens parla de multitud d’exemples de productes i marques que no han arribat a l’èxit seguint els paràmetres estrictes que marca la producció i els sistemes de producció capitalista. Si pensem en els productes d’Apple i en Steve Jobs, coincidirem que va ser el seu caràcter visionari que va impulsar tota una sèrie de productes que estaven sent dissenyats per millorar (segons ell), gràcies a la tecnologia, la vida quotidiana del ciutadà mitjà, començant per ell mateix. Per exemple, la manera com es va concebre el primer iphone (recordem un únic model), i per posar-ne només un exemple, no era per a crear un simple producte més de la seva marca; era per a satisfer les necessitats també del mateix Steve Jobs, que el va adoptar com a artefacte personal. Una estratègia segurament molt diferent de la marca Sony, capaç de posar al mercat al mateix temps una vintena de models.
Podríem no estar d’acord, doncs, amb la crítica al disseny com si la seva funció no tingués també una funció social, sempre la té, tot i que, òbviament, depenent del tipus de producte (no és el mateix un producte de primera necessitat que un producte de luxe), n’hi hauria de molts graus. També caldria tenir en compte que gràcies a la producció industrial, els bons dissenys s’han pogut popularitzar i fer accessibles a la majoria de les butxaques i això també es un fet. No tots tenim el poder adquisitiu per a poder comprar un moble de disseny exclusiu o edició limitada i en canvi sí que podem comprar un moble dissenyat a Ikea que, gràcies al seu sistema productiu massiu, es pot adquirir a un preu assequible.
D’altra banda, també és injust ficar en el mateix sac tot tipus d’empreses. Empreses familiars que tenen una producció de sabates modesta i sostinguda des de fa més de cent anys segurament innoven i es renoven apostant fort pel disseny com un valor estratègic, no tant per alimentar un sistema productiu capitalista, sinó per continuar amb una tradició, mirant de fer de la manera que millor saben el que han fet tota la vida, però òbviament la gestió empresarial és necessària per a mantenir el negoci.
Però si és cert que el món empresarial marca un tempo en la vida dels objectes que no responen a les necessitats de la societat sinó a la roda del mercat. Cal alimentar contínuament el mercat de nous productes per alimentar el consum continuat. Per això, sí que podríem trobar encertat dirigir les crítiques cap a un disseny d’obsolescència programada i que es preocupa poc pel reciclatge i per la vida dels materials. Sovint l’excusa és els imparables avenços de la tecnologia i la necessitat continuada d’actualització, però tots sabem que això també és un invent de la indústria, experta a generar necessitats que no tenim. Quants de nosaltres no ens hem canviat un mòbil abans d’haver-ne esgotat tot el potencial i sense cap necessitat, simplement responent a la necessitat de tenir una versió més nova i actual?
També hi ha responsabilitat des del món del disseny en l’ús i l’optimització de materials, eficiència de processos constructius i d’altres factors que comporta la industrialització. Però fins a quin punt el disseny és responsable de la deslocalització de les produccions per part de la majoria de productes, especialment els tecnològics. És responsabilitat del disseny i dels dissenyadors que els mòbils es fabriquin a països com la Xina, que explota els treballadors? O més aviat aquesta sí que és una responsabilitat del sistema neoliberal capitalista, que imposa unes normes de joc en pro del benefici. Fins a quin punt aquí no som tots com a consumidors també coresponsables de fer el joc a la indústria?
Tal com apunta Miren Etxezarreta, si el dissenyadors entenen la seva feina com un instrument que aporta contingut i valor, seria interessant també avaluar de quin tipus de contingut i valor estem parlant. Estem d’acord que el disseny ha d’aportar contingut i sentit als productes, al mateix fet que comunica, però l’estètica buida és un valor? El luxe és un valor? L’aparença és un valor? O més aviat el valor s’hauria de buscar en el sentit de les coses, en els ponts que els dissenyadors poden establir entre tradició i modernitat, en les formes com ens parlen de símbols, d’element culturals, d’estètiques que ens apropen a les cultures i a l’art, i d’objectes ben pensats que funcionen, que esdevenen icones del seu temps i que es fabriquen pensant tant en els usuaris com en el seu impacte mediambiental… Potser són totes aquestes les preguntes que cal fer-nos des d’un disseny crític.
La responsabilitat social corporativa és sovint simple paper mullat i la publicitat ha estat experta a vendre’ns un rentat de cara verda de moltes empreses, les quals amb petits gestos en favor del medi ambient pretenen rentar la seva imatge tot i continuar actuant a gran escala en contra del planeta i dels drets dels treballadors en molts casos. Falten potser observatoris que actuïn controlant de prop el que fan i deixen de fer les grans corporacions, i falta també més informació en general per tal d’exigir no sols un disseny crític sinó també un consumidor més crític.
Potser llavors aquest disseny crític va en paral·lel amb els posicionaments dels consumidors que defensen un disseny més implicat amb la realitat, amb vocació de servei social, des de la cooperació i l’objectiu de millorar el bé comú.
Referències
- “¿Es posible un diseño crítico?”, de Miren Etxezarreta:
http://tdd.elisava.net/coleccion/24/etxezarreta-es
- First Things First Manifesto. Text i traducció de Raquel Pelta.
http://www.monografica.org/02/Art%C3%ADculo/3398
- “Disseny crític” (monogràfic). Elisava, núm. 24 [en línia].
http://tdd.elisava.net/coleccion/24