Internet: què i com

Encara que tots tenim, més o menys, una idea del funcionament bàsic de la Xarxa, no solem tenir clar què és, com funciona i quins en són els components bàsics. Per tenir un més bon coneixement de l’anomenada xarxa de xarxes, en veurem alguns conceptes bàsics i ensenyarem alguns detalls que segurament ens passen desapercebuts.

Una pausa abans de començar: llegint aquestes línies potser us entra la curiositat de saber una mica d’història d’Internet. Per saciar-la us recomanem un article, Una breve historia de Internet, escrit per alguns dels seus protagonistes.

Tenim clar què és Internet?

Encara que la part més visible són les pàgines web, en realitat Internet és molt més que això. Internet és la xarxa que permet compartir dades entre milions d’ordinadors d’arreu del món. És l’estructura, no els continguts.

De fet, la web és una part d’Internet. Les altres parts (encara que no totes) són aquestes:

• El correu electrònic
• La transmissió d’arxius via FTP o per protocols P2P
• Telefonia (VoIP)
• Accés remot a equips
• Missatgeria instantània

Així, podem dir que el que defineix Internet és, d’una banda, la interconnexió entre diferents xarxes d’ordinadors i, de l’altra, la facilitat per a transmetre qualsevol tipus de dada per aquestes xarxes, de manera eficaç i descentralitzada.

Una mica de tecnologia

La base d’aquesta xarxa és el mètode d’enviament entre els ordinadors i les xarxes que la componen: la commutació de paquets. Aquesta tecnologia soluciona el problema de connectar dos ordinadors: el que envia la informació (servidor) i el que la rep (client). La solució més fàcil per a connectar dos ordinadors és que hi hagi un cable que els uneixi. No obstant això, quan parlem de milions d’ordinadors interconnectats aquesta solució és inviable. La tecnologia que usa Internet (anomenada datagrama[1] [2]) divideix les dades que s’han d’enviar en paquets que contenen informació de l’adreça d’origen i de destinació. Els paquets s’envien pel camí que el sistema calcula que és el més adequat en cada moment, de manera que és possible que no segueixin tots el mateix camí. Quan arriben els paquets, l’ordinador de destinació envia un paquet de confirmació a l’ordinador origen. Així, si passat un temps no s’ha rebut la confirmació, es torna a enviar.

Per a identificar els ordinadors que conformen la Xarxa, s’usa l’adreça IP, que és única per a cada ordinador connectat a Internet. Simplificant molt, podem considerar que hi ha dos tipus d’ordinadors connectats a Internet: els servidors, que proveeixen de continguts i els clients, que són els que els usen. És important que els servidors tinguin una adreça IP fixa, perquè siguin fàcils de trobar sempre. En canvi, els clients poden canviar la seva adreça quan calgui (normalment cada vegada que es desconnecten i es tornen a connectar), de manera que les adreces IP es poden aprofitar per a diferents clients, encara que una IP només serveix per a un client cada vegada. Així és com els proveïdors de serveis d’Internet solen assignar la IP als usuaris domèstics, que se sol anomenar IP dinàmica.

Internet és una xarxa de xarxes. Per tant, una IP es pot referir a un sol ordinador o a una xarxa d’ordinadors. En les connexions domèstiques, l’encaminador (router) que dóna accés a la Xarxa és el que té la IP d’Internet, mentre que els ordinadors connectats a l’encaminador tenen una adreça IP de la xarxa privada. L’encaminador s’encarrega de transmetre les peticions dels ordinadors interns a Internet i redirigir les respostes a l’ordinador que toca. Les xarxes internes solen tenir una adreça com ara 192.168.xxx.xxx, de manera que si es vol saber la IP d’Internet fa falta, o bé accedir a l’encaminador, o bé consultar alguna pàgina web que ens informi de quina és.

Les adreces d’Internet: de la IP a l’URI

Ja hem vist que totes les màquines connectades a Internet (ordinadors, encaminadors o altres dispositius) han de tenir una adreça IP que les identifiqui de manera única dins la Xarxa. Gràcies a això, si volem accedir a les dades emmagatzemades en un determinat servidor, solament n’hem de saber la IP (i tenir el programa adequat per a accedir-hi). Les IP, però, són un conjunt de nombres difícils de recordar, de manera que es va adoptar un sistema que permet convertir aquestes IP en un text anomenat URL (identificador uniforme de recursos o Uniform Resource Locator). Els URL acostumen a estar formats per dues paraules o més separades per punts. De la de més a l’esquerra se’n diu domini de primer nivell i pot ser un indicatiu de país (es, fr, de) o un domini genèric (com, net, cat). A la dreta es van posant subdominis, i se sol deixar el subdomini de més a l’esquerra per al nom de la màquina. Alguns exemples de noms de domini són aquests:

• www.uoc.edu
• multimedia.uoc.edu
• informatica.blogs.uoc.edu

Si nosaltres, però, escrivim un nom de domini per referir-nos a una adreça IP, d’alguna manera s’ha d’obtenir la IP a partir del nom de domini. D’aquesta traducció se n’encarreguen els anomenats servidors de DNS.

I l’URI? L’identificador uniforme de recursos està format pel protocol (http per a les pàgines web, ftp per a l’accés a arxius, mailto per al correu electrònic), l’URL i l’adreça del contingut dins el servidor. Així, alguns URI poden ser aquests:

• http://www.uoc.edu
• http://mosaic.uoc.edu/category/articulos/
• http://www.uoc.edu/portal/ca/index.html
• https://www.google.com/#hl=en&tbo=d&sclient=psy-ab&q=mosaic+uoc&oq=mosaic+uoc&gs_l=hp.3..44i39i27j0i30j0i5i30l2.6589.7383.1.7641.4.4.0.0.0.0.109.346.3j1.4.0.les%3B..0.0…1c.1.3.psy-ab.hUuRxUjNiro&pbx=1&bav=on.2,or.r_gc.r_pw.r_cp.r_qf.&bvm=bv.42553238,d.d2k&fp=c0a50cf802ba8a9c&biw=1413&bih=937

Conclusió

Internet és una xarxa de xarxes, on els servidors són els que proporcionen els continguts i els clients els que els consumeixen. L’enviament de dades entre un ordinador i un altre es fa descentralitzadament, de manera que la fallada d’un node no afecta el funcionament general de la Xarxa. Les tecnologies que hi ha a sota són diverses i complexes, però ben transparents per a l’usuari. Gràcies a això Internet és universal.