La indústria del mòbil sembla marcada pels grans èxits accidentals. Durant molts anys la gallina dels ous d’or va ser l’SMS, que no es va inventar per a la comunicació entre persones a preu de líquid d’impressora (10 cèntims per 140 caràcters són gairebé 750 euros per megabyte, i això suposant que els missatges ocupessin realment els 140 caràcters), sinó per a enviar missatges de configuració: aquells que fan que el mòbil es connecti a Internet sense haver d’introduir nosaltres les dades de connexió.
L’SMS, però, que durant molts anys ha reportat grans beneficis a la indústria, segurament empal•lidirà en enfrontar-se a les aplicacions (apps). I no ens ha de passar per alt que quan es va llançar l’iPhone, el mòbil que canviaria per sempre la història de la indústria, Apple no oferia la possibilitat d’usar més aplicacions que les que hi havia instal·lades “de fàbrica”. La companyia de Cupertino, de fet, es va passar una bona temporada insistint que l’iPhone disposava d’un navegador fantàstic (cosa que, per descomptat, era certa) i que qui volgués oferir funcionalitats addicionals per al seu últim dispositiu tenia a la seva disposició tota la potència d’aquest navegador. Després de resistir durant mesos el clam popular, una actualització d’iOS va permetre que es llancessin aplicacions natives per a iOS, i la resta és història. Sobretot per al compte d’explotació d’Apple, que s’emporta un petit percentatge de cada venda d’aplicació i contingut per mitjà de la seva botiga.
El que va venir després va ser una espècie de bogeria col·lectiva pel desenvolupament d’aplicacions, primer per a l’iPhone i després per a Android i, en menor grau, per a la resta de sistemes operatius mòbils. En general, això implica que si es vol posar a la disposició del públic global una aplicació cal “barallar-se” amb eines i entorns de desenvolupament força variables: en general, el desenvolupament per a iOS es fa en Objective C, mentre que per a Android s’usa Java. Hi ha, per descomptat, tecnologies que permeten atacar alhora els sistemes operatius més populars (i també alguns dels de menys implantació actual): d’una banda tenim Flash, que és capaç de generar executables per a tots dos, i de l’altra tenim alternatives com PhoneGap, que permeten explotar les possibilitats d’HTML5 i les funcionalitats que els dispositius posen al seu abast (això és: desenvolupant amb HTML, CSS i JavaScript podem accedir, per exemple, a les funcionalitats de geolocalització o podem saber en quina posició es troba el dispositiu consultant-ne l’acceleròmetre). Per tant, disposem d’opcions natives exclusives per a cada sistema operatiu i de solucions mixtes que, encara que no tenen el mateix nivell de potència, permeten mantenir una única base de codi, i així estalviar força costos de desenvolupament i manteniment. En general, per a una aplicació que espremi la potència del dispositiu (per exemple, un joc 3D) ens inclinarem per l’opció del fabricant, mentre que per a altres casos (per exemple, per a una aplicació que ens mostri la llista de pel·lícules dels cinemes d’una ciutat determinada, amb els horaris) optarem per la solució que ens permeti ser en la màxima varietat possible de dispositius amb el cost més baix.
Curiosament, aquests anys s’ha passat per alt l’opció proposada inicialment per Steve Jobs: les aplicacions web. Una aplicació web (posem per cas, GMail) convenientment programada i dissenyada s’ha de poder executar sense cap problema des de pràcticament qualsevol navegador de dispositiu mòbil. I, de fet, hi ha moltes aplicacions web que ho fan: n’hi ha prou d’accedir a http://m.gmail.com per a comprovar-ho. Si bé la potència d’aquestes aplicacions web no sol estar a l’altura de les desenvolupades en l’entorn natiu o en Flash o HTML5, les funcionalitats essencials solen estar totes disponibles.
Un benefici afegit de les aplicacions web és que, en un món en què la penetració dels telèfons anomenats intel·ligents (smartphones) és cada vegada més alta però encara no global, gràcies a aquestes aplicacions podem oferir els nostres serveis en mercats (bona part d’Àfrica i Àsia, per exemple) que encara queden lluny de ser ubics però que presenten una alta penetració de telèfons “amb funcions avançades” (featurephones) amb navegadors que, sense arribar a igualar en potència els dels telèfons intel·ligents, sí que donen un accés plenament funcional a aquestes aplicacions (per a comprovar l’”estat de la qüestió”, un molt bon recurs és l’informe State of the mobile web que elabora periòdicament Opera).
No es tracta solament d’accedir a mercats en via de desenvolupament: els propietaris de les botigues d’aplicacions o app stores (això és, sobretot, Apple i Google, però també Microsoft i BlackBerry, per exemple) ofereixen a desenvolupadors i proveïdors de continguts un aparador fantàstic per a mostrar i vendre els seus productes, però, és clar, per a fer-ho cobren unes comissions (que poden ser del 30% de l’import del producte venut) que poden arribar a representar la diferència entre un negoci viable i un que no ho és. Això ha fet que hi hagi molts proveïdors que intentin escapar-se de les botigues d’aplicacions oferint els seus serveis fora de les aplicacions i des de la web. No es tracta solament de petites companyies: Amazon, per exemple (font), ofereix des de fa temps els seus continguts per a dispositius iOS des de fora de les aplicacions, demostrant així, a més, que es poden desenvolupar interfícies en el navegador equiparables en funcionalitat i usabilitat a les que ofereixen les aplicacions natives.
Finalment, també cal tenir en compte que, amb solucions de disseny com el disseny web responsive, mantenir una única pàgina web que doni un bon servei a navegadors tant d’escriptori com dels diferents dispositius, sense arribar a ser fàcil (no hi ha gaires coses siguin vertaderament fàcils en disseny web), és cada vegada més una possibilitat raonable, amb la qual cosa l’estalvi en desenvolupament i manteniment és més que notable.
Així, doncs, a l’hora de dissenyar una estratègia perquè els nostres serveis i continguts estiguin disponibles en la màxima gamma possible de dispositius i, en conseqüència, a l’abast del públic més ampli possible, és inevitable considerar que, a més de les aplicacions que cal distribuir des de les botigues d’aplicacions, la possibilitat de desenvolupar aplicacions web accessibles per a dispositius ha de ser sempre una de les opcions que s’ha de considerar.
Dues lectures addicionals:
- “Why Publishers Don’t Like Apps” (http://www.technologyreview.com/news/427785/why-publishers-dont-like-apps/, MIT Technology Review, maig del 2012).
- “The App is Dead (OK Not Really, But The Browser Is Back)” (http://readwrite.com/2012/05/10/the-app-is-dead-ok-not-really-but-the-browser-is-back, maig del 2012).