Henry Jenkins és professor de comunicació a la USC Annenberg School for Communication, i abans havia codirigit el MIT Comparative Media Studies, creat per a ser un espai per a la dialèctica sobre el canvi mediàtic al llarg de la història contemporània.
En aquest context Jenkins va escriure una de les obres més importants per a la comprensió de la cultura contemporània i els nous mitjans: “Convergence Culture: La cultura de la convergencia de los medios de comunicación” (http://books.google.es/books/about/Convergence_culture.html).
La convergència de la cultura és el fenomen resultat de la transició cap als nous mitjans, que transporten les potencialitats dels mitjans de comunicació un pas més enllà. Quan desapareixen les fronteres físiques, i les autopistes de la informació esdevenen digitals, la cultura es deslocalitza i comença la cursa cap a la cultura global.
En un món en què qualsevol fet pot ser retransmès per la Xarxa –independentment de la localització d’aquest fet– la interconnexió entre cultures, l’intercanvi i l’empatia social arriben a cotes insospitades abans de la consolidació de l’entorn digital.
Jenkins analitza aquest fenomen plantejant-ne l’origen i la caracterització. La difusió mundial de les notícies, la possibilitat de les diferents cultures de reaccionar davant un estímul cultural global, els passos cap a la fusió i la manipulació de les diferents maneres d’oferir i consumir oci multimèdia són les problemàtiques centrals de la seva recerca.
El més important de Jenkins, però, és la seva reivindicació del terme mitjà. Els nous mitjans no substitueixen del tot els mitjans de comunicació clàssics, sinó que són remeis que aprofiten les noves tecnologies disponibles per a anar un pas més enllà en les experiències estètiques, cognitives i culturals. Jenkins observa que després del ciberoptimisme inicial, en què la tecnologia era clarament sobrevalorada fruit del desconeixement i de la novetat del mitjà, es va caure en una etapa de ciberpessimisme amb l’explosió de la bombolla de les puntcom; la solució per a una anàlisi correcta de la cultura digital queda en el terme mitjà, en una comprensió molt més propera a la fusió i el remei que a la ruptura cultural total.
La convergència del programari s’oposa a la divergència del maquinari, els dispositius es multipliquen i ofereixen noves opcions i capacitats; el contingut, però, convergeix. La cultura convergeix i les fronteres entre els diferents mitjans es difuminen cada cop més.
Jenkins va recollir les teories del politòleg Ithiel de Sola Pool, que ja el 1983, en un llibre amb aires profètics, Technologies of Freedom, plantejava la convergència que s’estava donant en els mitjans de comunicació i la cultura de massa. De Sola Pool plantejava que, si bé abans feia falta distribuir el correu, el telèfon i el telègraf per mitjans físics diferents, les tecnologies mediàtiques estaven convergint en mitjans comuns que permetien per primer cop la interconnexió de mitjans. Les empreses que publicaven diaris, revistes o llibres no feien res més, i cada mitjà tenia la seva pròpia regulació i els seus mercats específics; la convergència de la cultura posarà fi a aquesta separació.
L’anàlisi de les primeres manifestacions de la telerealitat, focalitzada en els xous d’impacte (reality shows) tal com els coneixem avui dia, permet a l’autor parlar sobre la televisió feta per a l’era de la Xarxa: interactivitat, acció continuada, exageració sensacionalista i destrucció de la frontera entre mitjans. Survivor, el programa original que va donar lloc al posterior Supervivientes emès en territori espanyol, va ser una de les primeres grans manifestacions d’aquest fenomen; l’autor en parla en el llibre i n’analitza les condicions de possibilitat que permetien l’èxit d’aquestes noves iniciatives. Què ha canviat en els mitjans de comunicació per a fer possible un format tan diferent? Quines són les noves característiques que permeten generar la tensió necessària per a mantenir activa l’audiència d’un reality? Jenkins intenta donar resposta a aquestes preguntes plantejant el fenomen de la convergència cultural com l’element central per a comprendre-ho.
A Henryjenkins.org, el blog de l’autor, es manté un registre força acurat dels avenços de les seves recerques i s’ofereixen també algunes de les seves classes a la universitat i dels recursos suplementaris.
Un dels recursos més interessants pel que fa al concepte de convergència cultural, que ha acabat essent un dels esdeveniments de referència sobre cultura digital, és el www.convergenceculture.org/weblog, un esdeveniment anual que explora tant l’estat actual com el futur de la cultura digital i els mitjans. Un cop a l’any es reuneixen activistes, periodistes, analistes i altres experts per discutir i avançar en la comprensió de les noves formes culturals. A la seva web es poden visualitzar diferents conferències i tallers molt interessants sobre diferents vessants de la cultura digital. És molt recomanable.
http://ttv.mit.edu/collections/convergenceculture/videos]
Els últims anys Jenkins ha centrat part de la seva recerca en l’ensenyament en l’era digital i les noves formes d’oci electrònic. Així, tant els videojocs com les noves cultures de l’aprenentatge electrònic (e-learning) ocupen part de les seves aportacions. En aquest marc és especialment interessant el blog del New media literacies, un projecte de recerca que dirigeix Jenkins i que es pot trobar a http://www.newmedialiteracies.org/.
L’autor acaba de publicar Spreadable Media: Creating Value and Meaning in a Networked Culture (2013, gener), en què parla dels canvis més importants que s’estan donant en l’entorn dels mitjans de comunicació. Un entorn en què les grans corporacions ja no controlen la distribució de continguts i els usuaris han pres un paper actiu en aquesta distribució. Jenkins presenta una anàlisi propera i acurada sobre les noves vies de distribució de continguts en l’era digital, i les conseqüències culturals d’aquests canvis.