En el món del disseny i desenvolupament web és molt habitual trobar-se en algun moment amb un expert en alguna de les especialitats associades al disseny d’interacció que fa un repàs de les catastròfiques interfícies amb què ens trobem ben sovint per aquests mons de Déu. Els exemples típics són les màquines expenedores de bitllets, les rentadores i, si parlem de webs, les de compra de bitllets per Internet. Una de molt recomanable és la següent, d’Aral Balkan. A més de ser una presentació divertida, s’hi pot aprendre bastant sobre el disseny d’interfícies:
http://vimeo.com/55747319
Un dels factors que fa especial la xerrada és que Balkan tria com a exemple d’interfície atroç (és cap al minut 13 del vídeo) una amb la qual m’havia trobat una vegada, en un tren anglès:
Encara que costi molt de creure, la foto és real i el procediment és, efectivament, aquest: primer, has d’esperar que s’activi un senyal de porta desbloquejada, després has d’abaixar la finestra i, al final, has de treure el braç i obrir la porta des de fora. Quan vols baixar del tren i veus que hi ha un passatger que segueix aquests passos, la sorpresa és màxima. Us ho asseguro. És un exemple meravellós de com no s’ha de fer una cosa.
Avançant una mica en la presentació, Balkan explica que això és així per un motiu: aquest procediment per a obrir la porta és així des de fa molt temps, quan les portes dels trens no es bloquejaven i desbloquejaven soles. I, en un cas com aquest, dissenyar per a la dificultat és, de fet, una bona idea.
Balkan, però, no s’atura a explicar per què no ha canviat des de llavors el disseny. I sí, és relativament fàcil pensar en uns quants motius:
- D’una banda, fer el canvi és car: implica fer el disseny (un cost perfectament assumible), homologar-lo, encarregar portes per a tots els vagons de tots els trens (això segurament resultarà força més car) i canviar totes aquestes portes tan de pressa com es pugui (cosa que, segurament, implicarà una logística bastant més complicada del que pugui semblar).
- De l’altra, quin és el cost real de la pèssima interfície per als usuaris habituals? Malgrat el que es pot pensar, aquests usuaris habituals no s’escandalitzen quan els toca obrir la porta per aquest procediment estranyíssim. I és que, malgrat l’estranyesa, és una interfície fàcil d’aprendre (la primera vegada que l’usuari veu com funciona queda tot gravat a foc a la memòria), només incrementa uns quants segons un viatge que anant bé ha durat cinc minuts (i segurament bastant més) i, a més, només “et toca” si ets el primer de la fila.
- I quan resulta vertaderament catastròfica? Només quan el primer de la fila és un usuari novell i no té cap més usuari al darrere. Cosa que, amb tota probabilitat, no passa gaire sovint. I, en aquest cas catastròfic, el drama es resumeix en la necessitat de llegir i seguir unes instruccions. Dolent, però segurament no greu.
El resultat? En algun lloc hi ha un enginyer que insisteix cada vegada que en té l’ocasió que això s’ha de canviar però que les prioritats són unes altres. I ho són, segurament, des de fa dècades. I la cosa s’allarga i s’allarga… És una molt mala interfície? Sí. I s’ha de millorar. Hem vist, però, que l’experiència més negativa no és la típica sinó que és, de fet, la que és extremament atípica. I el vici de generalitzar a partir de l’anècdota i sense considerar els motius que, primer, hi hagi alguna cosa que no funcioni com cal i que, segon, no s’arregli és, si més no, perillós.
Una mica més endavant (al minut 35, si fa no fa) Balkan esmenta com a exemple de bona interfície la no-interfície de les màquines expenedores de bitllets del transport de l’aeroport d’Oslo.
Les màquines, per descomptat, són a anys llum de les portes dels trens que vèiem abans: com que el tren de l’aeroport només s’usa per a anar a l’aeroport o des de l’aeroport cap a on sigui, n’hi ha prou de passar la targeta de crèdit a l’entrada i tornar-la a passar a la sortida, i el sistema ja s’encarrega de calcular la tarifa i de cobrar. Un exemple meravellós d’interfície. Què passa, però, si vas amb la parella i els nens i ho vols pagar tot amb una sola targeta? Has de passar la targeta quatre vegades? I què passa amb els pocs usuaris que, per qualsevol motiu, no volen usar una targeta de crèdit per a abonar el recorregut? Es tracta de Noruega i, sens dubte, ben a prop hi ha una persona que n’està al cas i que informa el viatger de la manera de procedir. Una altra vegada, però, no es pot generalitzar a partir de l’anècdota: que la interfície sigui fantàstica per a mi no significa automàticament que ho sigui per a tothom.
Les xerrades sobre els desastres de les interfícies compleixen una funció molt important: la de sensibilitzar sobre un tema que necessita molta atenció. I podem assumir que Balkan, un vertader expert en la matèria, caricaturitza conscientment perquè això li permet tocar molts aspectes sense fer adormir l’audiència. Ara bé, córrer massa, saltar els detalls i simplificar en excés implica riscos que de vegades no compensen, sobretot pel que fa al disseny d’interacció.
La versió original d’aquest contingut es va publicar el 25 de desembre del 2012 a http://obm.corcoles.net/20121225/hasta-la-peor-interfaz-puede-tener-un-motivo/.