Electric Stimulus :: [Estimulació elèctrica]
- Daito Manabe i Masaki Teruoka (enginyer) / 2009
- Electric stimulus to body + myoelectric sensor
[youtube oh8YYONrLIc]
Técniques
- Software MaxMSP.
- Enginyeria electrònica.
- Electricitat / sensors mioelèctrics.
- Música generativa / sensorial.
Anàlisi del dissseny d’interacció
Descripció
La música generada mediante un input táctil sobre un sujeto está relacionada directamente con la expresión facial que provoca ese mismo input. Electric Stimulus és un projecte que mostra la utilització d’estímuls elèctrics sobre un subjecte, que és utilitzat com a instrument. El subjecte és estimulat per mitjà de descàrregues elèctriques en diferents parts del seu cos (braços, cara). En combinació amb uns sensors mioeléctricos [veure electromiografia ] -col·locats en el subjecte- que enregistren l’activitat elèctrica produïda pels músculs, s’obté, d’una banda, una resposta física (moviment involuntari de músculs facials per estimulació elèctrica) i a més, una sèrie de dades recollides pels sensors mioeléctricos, que són enviats via Arduino a MaxMSP i utilitzats per generar so. La música generada mitjançant un input tàctil sobre un subjecte està relacionada directament amb l’expressió facial que provoca aquest mateix input.Diagrama de flux
Usabilitat
A The Art of Interactive Design (2003) Chris Crawford defineix la interacció com “un procés cíclic en què dos actors alternativament escolten, pensen i parlen (input, process and output).” El projecte Electric Stimulus es caracteritza en que el mateix actor és alhora input i part de l’output(si l’experiment ho fes una sola persona) i fins i tot part del procés (pot tenir tots tres rols al mateix temps). D’una banda interactua amb el sistema estimulant parts del cos amb descàrregues elèctriques obtenint dos tipus de resposta:
- una resposta sonora (segons el sensor tàctil amb el que estimuli i la resposta mioelèctrica del múscul estimulat) que pot servir per crear ritmes o melodies, i
- una resposta física -perquè l’estimulació elèctrica genera la contracció de músculs-, que poden servir-li per compondre patrons de “ganyotes”, per exemple.
Però més interessant és que, d’altra banda, com a dispositiu de sortida (recordem que el mateix subjecte que genera els corrents elèctrics pot ser el que els rebi) ha de ser difícil abstreure’s d’aquestes corrents (siguin o no agradables), i això pot fer que l’output influenciï l’input, de manera que el subjecte també es converteix en part del procés, part del “thinking“, en temps real. En termes d’usabilitat, l’usuari també es converteix en la “interfície gràfica”, i la naturalesa del projecte (elèctrodes i sensors mioeléctrics) faciliten en gran manera la retroalimentació del sistema. També resulta evident la claredat del mapping entre intenció (intended actions) i actuació (operations).
Valoració personal / Aportacions creatives
Vull valorar que com a projecte experimental és divertit, i que podria tenir certa repercussió si la posada en escena fos més efectista: imaginar a diversos subjectes amb sensors i elèctrodes connectats per tot el cos de manera que puguessin ser estimulats (alhora) des de, per exemple, un teclat, podria ser interessant (al temps que útil per a certs actors inexpressius).
§
Bibliografia / Referències
- Web de Daito Manabe – [http://www.daito.ws/en]
- CRAWFORD, Chris (2002), The Art of Interactive Design. San Francisco: No Starch Press.
§