En aquest article abordarem el tema de la documentació sonora, definint quin tipus de documents hi tenen cabuda, quins són els seus suports i formats existents, quins aspectes cal considerar en l’anàlisi documental d’aquests documents i, sobretot, quins són els reptes que planteja la seva preservació en el context actual.
Estat de la qüestió
Els arxius de so tenen el seu origen als anys trenta. Alguns mitjans de comunicació europeus van començar a organitzar els seus arxius de so, al principi destinats a la conservació dels seus propis continguts, i van posar la primera pedra del que serien, més tard, les importants col·leccions de documentació sonora de les quals disposem actualment.
Un dels primers aspectes a considerar és el tractament d’aquesta documentació per a ser arxivada. La unitat documental a tractar no és el suport sinó l’obra, ja que, entre altres coses, un sol suport pot contenir diverses obres. Aquest fet imposà un canvi de concepció en la catalogació del document i va obrir el debat sobre els criteris a seguir.
Tradicionalment, a les biblioteques i centres de documentació s’ha catalogat el document sonor mitjançant les regles de catalogació ISBD, que presentaven algunes mancances per a adaptar-se als audiovisuals, en general. Tot i que s’han fet esforços per a cercar l’estandardització que exposarem més endavant, les regles que s’apliquen en la catalogació són les pròpies de cada centre i encara són dispars. A l’annex d’aquest article podreu trobar diversos exemples de pautes i normatives de catalogació aplicables a la documentació sonora.
Un cop l’arxiu s’ha creat i s’han catalogat les obres sonores en funció d’uns determinats criteris cal afrontar els problemes específics que sobrevenen a un arxiu en marxa d’aquestes característiques. Una, potser la més important, d’aquestes amenaces és la qüestió de la conservació, que ha trobat en bona mesura una solució, almenys de moment, en la digitalització. No obstant això, la digitalització té uns costos en recursos i temps, i la realitat actual d’aquests arxius és que estan menys digitalitzats del que ens podríem imaginar.
D’altra banda, la informació digital té una esperança de vida més baixa, ja que es fa malbé fàcilment si no hi ha implicació del poder públic per a garantir-ne la preservació. Per això mateix és molt interessant la participació activa de biblioteques, arxius i centres de documentació en el disseny de polítiques documentals que tinguin en compte tal preservació. En aquest sentit parla la Carta per a la Preservació del Patrimoni Digital redactada per la Unesco el 2003.
El debat sobre els formats i suports, la normalització i la descripció dels documents s’ha de sumar a la consciència per la preservació i ha d’estar present en totes les fases de la gestió de la informació. Ara més que mai, a causa de la ràpida obsolescència dels equips, reproductors i programes informàtics que permeten la reproducció de l’obra i dels quals aquesta pot ser depenent, i de les incerteses encara existents al voltant dels recursos, les responsabilitats i els mètodes per a la conservació i la precarietat de la legislació que empara la preservació d’aquesta tipologia documental.
Suports i formats
El suport de la documentació sonora, com s’ha dit, no constitueix una unitat documental en si mateix, està sotmès a una obsolescència relativament ràpida i és força sensible al deteriorament. Els arxius de documentació sonora poden contenir enregistraments sonors en cintes magnètiques, bandes sonores, discs, discs làser i tot un ampli ventall de tipologies de suports i formats que mirarem de sintetitzar.
Tenim quatre classes de suports en aquesta tipologia documental: els suports mecànics, on entrarien els discs de vinil; els suports magnètics, com ara la cinta magnètica, les cassets, el Digital Audio Tape (DAT) i el vídeo; els suports òptics, com el disc compacte d’àudio, el disc compacte gravable, el disc compacte regravable, el Mini-Disc, l’HDCD, el SACD, el DVD-Audio i el Video Compact Disc, i, per últim, podem comptar amb els servidors d’internet.
Pel que fa a formats, observem que els arxius d’àudio tenen diferents formats depenent de quines eines o aplicacions i amb quines finalitats van ser creats. Els programaris que es fan servir per a les reproduccions assignen diferents extensions depenent del tipus de fitxer que s’hagi creat, per a poder-lo identificar després.
Els formats d’àudio més comuns serien el WAVE (.wav); MIDI (.mid); CDA (.cda); MP3; MP4; AIFF / IFF; WMA; MOD i Audio Streaming.
Tractament documental
A la pràctica, quan arriba un document nou en un arxiu sonor, el primer que cal fer per a donar-li tractament és l’audició completa del document. Serà útil per a la descripció de contingut del document i per a la detecció de possibles problemes de conservació o deficiències tècniques del contingut. Tot seguit cal passar a l’anàlisi formal del document sonor, en la qual s’indicarà una sèrie d’aspectes físics del suport mateix com a productor o generador del document sonor.
Un cop s’ha fet una audició completa i s’ha fet l’anàlisi física del suport, es farà l’anàlisi de contingut de la informació. Les eines més utilitzades són els tesaurus i tesaurus específics per a la descripció del contingut de documents audiovisuals. Darrerament està agafant molta força l’etiquetatge social i les folksonomies però caldrà veure la seva evolució en l’aplicació en els centres de documentació públics. Un cop feta la descripció i confecció del registre documental sonor cal indexar el registre a les bases de dades per a bastir catàlegs amb òptima capacitat de recuperació documental.
La font principal per a l’anàlisi sempre serà l’escolta del contingut del document i el suport, comptant la informació externa que pogués oferir: crèdits, parts d’enregistrament, etc., encara que qualsevol font validada seria útil en cas d’informació incompleta o poc precisa. Durant el procés d’anàlisi cal atendre, d’una banda, les característiques específiques d’aquesta tipologia documental, el soroll, el so i el silenci, i de l’altra, la veu humana. Aquests factors són importants a l’hora de la concepció intel·lectual del document.
Com esmenta Noemí Mases a Anàlisi documental i preservació de continguts multimèdia:
«Els sons tenen diverses qualitats que transmetran missatges comunicatius i poderosos efectes emocionals: intensitat, durada, to, timbre i ritme. D’altra banda, la música és la forma no verbal més depurada de comunicació mitjançant sons. En els documents multimèdia s’utilitza per si mateixa o com a acompanyament, i té la capacitat de potenciar efectes dramàtics i crear un clima emocional, social i cultural. La veu humana com a llenguatge verbal també és objecte d’anàlisi dels documentalistes, juntament amb els seus codis d’acompanyament, com són les característiques, la intensitat, el to, el timbre, el ritme, l’arrossegament, la ressonància, la col·locació, l’entonació, els sons anatòmics i emocionals (riure, plor, sospir, badall…), els símbols orals (onomatopeies, xiulets…), els reguladors de la conversa, etc.».
La qüestió de la preservació
Un cop el document sonor és dins del sistema informacional que configura un arxiu, ens arriba la necessitat de conservar-lo. En aquest punt, el medi físic serà un punt clau d’estudi. El mal emmagatzematge de la documentació sol ser el causant de bona part de la documentació danyada o perduda. Per això, serà molt important tenir un control estricte de la temperatura (18 a 21 graus), humitat (entre el 40 i el 60%) i la llum, que ha d’evitar tant com pugui els raigs ultraviolats.
A més, cal preveure prou capacitat d’emmagatzematge per a un fons que es preveu que anirà creixent i que haurà de comptar amb còpies de seguretat i duplicats dels documents. Cal comptar amb un pressupost per a manteniment i planificar transferències de dades a altres formats. També resulta convenient atendre el fet que determinats documents pateixen menys en posicions verticals i que sempre és millor comptar amb professionals amb formació adequada per a la manipulació d’aquest tipus de documents.
Digitalització
La solució actual més plausible per a la preservació és la digitalització. D’aquesta manera es facilita l’emmagatzematge massiu del so en espais més reduïts; es passen els fons sonors a un format digital de tipus informàtic, cosa que permet l’accés en línia a la informació i al so; es garanteix una millor conservació del fons i es treballa en clau d’optimització dels recursos. A més, amplia enormement les possibilitats que podem oferir d’accessibilitat dels usuaris al fons de l’arxiu i la capacitat per a involucrar-los en l’etiquetatge social, per exemple.
La preservació digital consta de dos passos o fases. Primer, un emmagatzematge segur, seguit d’un accés permanent per part de professionals i usuaris.
En primer lloc, cal garantir que la documentació sonora es conservi totalment i tenir una idea fefaent d’una conservació íntegra a llarg termini. En aquest sentit les còpies de seguretat o duplicats exactes dels nostres documents sonors són molt necessàries. Aquestes còpies necessàriament s’han d’anar fent actualitzant els formats i suports a mesura que avança la tecnologia per a garantir-ne l’actualització, conservant, si es considera, la tecnologia antiga necessària per a reproduir les obres abolides pel que fa a suports i formats.
Es triarien materials adequats i de qualitat per a guardar la documentació. Els formats de fitxer seran apropiats i els estàndards, definits, amb una identificació i topogràfic dels fitxers clara i estandarditzada. Resulta d’utilitat fer servir algun sistema de metadades de qualitat per a l’etiquetatge dels documents, utilitzant algun dels esquemes existents, com ara MARC o, preferiblement, Dublin Core. Les còpies originals destinades a ser conservades haurien de ser gestionades de manera independent de les destinades a la difusió. Es formarà el personal que treballi amb la documentació i es crearà un manual per a tractar-la. I, finalment, es posaran a disposició de l’usuari el catàleg i, si fos possible, el fons mateix a través d’alguna aplicació en línia.
Bibliografia
Aguirre Bello, R. Preservación Digital: Un nuevo desafío para la conservación y restauración [en línia]. Disponible a: http://www.dibam.cl/upload/i2748-2.pdf
Barroco, J. M. Preservación y conservación de documentos digitales [en línia]. Disponible a: http://www.archivovirtual.org/seminario/ediciencia/pdf/capitulo7.pdf
Bibliotecas en centros de enseñanza musical en España. Taula rodona celebrada en el marc de les IX Jornadas de Documentación de FESABID. Madrid, 14-15 d’abril de 2005 (84 pàg.). Madrid: AEDOM, Asociación Española de Documentación Musical. DL 2005. ISBN 8492219599.
Bradley, K.; Guix, E. G.; Bal, M. S. (2012). Directrices para la producción y preservación de objetos digitales de audio. Pozuelo de Alarcón: AEDOM, Asociación Española de Documentación Musical.
Castillo-Rivera, E. (2012). «Disección Sonora. Análisis de Documentos Fonográficos del Archivo Sonoro de la Red de Radio Universidad de Guadalajara». Cuadernos de Documentación Multimedia [en línia]. Disponible a: http://revistas.ucm.es/index.php/CDMU/article/view/41213
Centro de Documentación de RNE [en línia]. Disponible a: http://www.rtve.es/rne/areas/ar_docum.htm
Gómez González, P. J. (2008). El Archivo de los sonidos: la gestión de fondos musicales (522 pàg.). Salamanca: Asociación de Archiveros de Castilla y León (ACAL). ISBN 9788461229338.
Lasarte Gogorza, A. La Biblioteca de una escuela de música y danza (208 pàg.). Madrid: AEDOM, Asociación Española de Documentación Musical. DL 2004. ISBN 8492219572.
Marcos Recio, J. C. (2013). Gestión del patrimonio audiovisual en medios de comunicación.
Mases Blanch, N. Anàlisi documental i preservació de continguts multimèdia. UOC.
Annex
Normatives i pautes de catalogació
Bibliothèques Discothèques de la Ville de Paris. Discothèque Centrale de Paris.
Carreras i Fontseré, C. (1996). Classificació d’enregistraments sonors (45 pàg.). Barcelona: Diputació de Barcelona, Servei de Biblioteques.
Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya. Grup de Música (1999). Encabezamientos de materia de música: pautas y modelos (106 pàg.). Madrid: AEDOM, Asociación Española de Documentación Musical.
Fritz, D. A. (2004). Cataloging with AACR2 and MARC21: for books, electronic resources, sound recordings, videorecordings, and serials. (2a. ed., 1 vol., en paginació múltiple). Chicago: American Library Association.
González Valle, J. V. (trad.) (1996). Normas internacionales para la catalogación de fuentes musicales históricas: Serie A/II, manuscritos musicales, 1600-1850 (189 pàg.). Madrid: Arco Libros.
Hemmasi, H. (1998). Music subject headings: compiled from Library of Congress Subject Headings (2a. ed.). Lake Crystal (MN): Soldier Creek Press.
Holzberlein, D. (1988). Cataloging sound recordings: a manual with examples (300 pàg.). Nova York: The Haworth Press.
Hsieh-Yee, I. (2006). Organizing audiovisual and electronic resources for access: a cataloging guide (2a. ed., XIX, 376 pàg.). Westport (CT): Libraries Unlimited.
Iglesias Martínez, N.; Lozano Martínez, I. (2008). La Música del siglo xix: una herramienta para su descripción bibliográfica (516 pàg.). Madrid: Biblioteca Nacional.
Instrucciones para la catalogación de obras musicales, discos y películas (64 pàg.). Madrid: Dirección General de Archivos y Bibliotecas, 1960.
Laser manual for cataloguing monographs and music (27 pàg.). Londres: Laser, 1975.
Library of Congress (2007). Cataloging Policy and Support Office. Music: Library of Congress classification (X, 397 pàg.). Washington (DC): Library of Congress, Cataloging Distribution Service.
Martín Oñate, A. (trad.). Principios de clasificación de los registros sonoros (2 vol., 47, 18 pàg.). Màlaga: Asociación Andaluza de Bibliotecarios. DL 1990.
McKnight, M. (2002). Music classification systems (XIII, 162 pàg.). Lanham (MD): Scarecrow Press: The Music Library Association. ISBN 0810842637.
Radio Nacional de España. Comisión de Técnicos de Archivo Sonoro y Documentación. Normas de catalogación del archivo sonoro de Radio Nacional de España. 1, Palabra y efectos sonoros (2 vol., 210, 300 pàg.). Madrid: Centro de Formación de RTVE. DL 1992.
Reglas de catalogación de IASA: manual para la descripción de registros sonoros y documentos audiovisuales relacionados (255 pàg.). Madrid: Anabad, 2005.
Schulz, G.; Karnstädt, H. (ed.) (1994). Terms and methods for technical archiving of audiovisual materials. (87 pàg.). Munic: Saur.
Smiraglia, R. P. (1986). Cataloging music: a manual for use with AACR 2 (2a. ed., XIV, 181 pàg.). Lake Crystal (MN): Soldier Creek Press.
Smiraglia, R. P. (1997). Describing music materials: a manual for descriptive cataloging of printed and recorded music, music videos, and archival music collections: for use with AACR 2 and APPM (3a. ed., XI, 234 pàg.). Lake Crystal (MN): Soldier Creek Press.
Smiraglia, R. P. (1989). Music cataloging: the bibliographic control of printed and recorded music in libraries (XXII, 222 pàg.). Englewood: Libraries Unlimited.
The IASA cataloguing rules: a manual for the description of sound recordings and related audiovisual media [en línia]. Disponible a: http://www.iasa-web.org/icat/ [Data de consulta: 26 octubre 2015]. Estocolm / Baden-Baden: International Association of Sound and Audiovisual Archives, 1999.
Thorin, S. E.; Franklin Vidali, C. (comp.) (1984). The Acquisition and cataloging of music and sound recordings: a glossary (VIII, 40 pàg.). Canton (MA): Music Library Association.
Weitz, J. (1990). Music coding and tagging: MARC content designation for scores and sound recordings (XIX, 302 pàg.). Lake Crystal (MN): Soldier Creek Press.