Actualment el programari ha esdevingut una eina d’ús habitual per a la majoria de la població occidental. Usem el software per a realitzar moltes tasques diferents, des de l’enviament de correu electrònic -per a comunicar-nos amb els altres- fins a la codificació dels textos com en el moment en què escric aquest post.
A la feina, a la universitat,… tots treballem amb programari informàtic, sigui d’ús local o en línia, hi ha molt pocs àmbits de la nostra vida que no estiguin ja mediats per l’ús d’eines informàtiques i, per tant, de programari.
Com passa amb molts dels conceptes, objectes i realitats que conformen el nostre entorn, no sempre parem atenció a com funciona el programari. Donem per suposat un seguit de coses que hem après en l’ús de les eines, sense parar a analitzar i entendre com funcionen els sistemes informàtics que construeixen les eines amb les que podem posar a treballar l’ordinador per a resoldre problemes.
Hem digitalitzat gran part dels objectes culturals del nostre entorn: les imatges, el vídeo o els llibres en són un exemple i -en el procés- hem perdut la capacitat que abans teníem d’entendre com funcionaven els suports, les eines i els formats que els fan possibles; hem perdut els punts de referència. A l’escola s’estudien les primeres formes de la tecnologia, s’estudia com funciona una càmera analògica, la impremta de Gutenberg, però no s’explica com funciona el suport digital, el programari i les tecnologies que el fan funcionar (encara).
En aquest context, sembla fàcil entendre quan important és conèixer l’estructura d’aquesta capa digital que ens filtra la realitat física, entendre que el software considerat com una simple eina tecnològica durant molt de temps s’ha d’entendre ara com un objecte cultural, com un element més de la nostra societat complexa que participa en la gran majoria dels processos de creació i difusió del coneixement.
Com és habitual en l’anàlisi de la tecnologia, qualsevol acostament absolut i sistemàtic és de difícil encaix amb la realitat digital; la societat líquida implica també una forma d’anàlisi i d’estudi de l’entorn dinàmic, més relatiu, que s’adapti als canvis i construeixi teories usables encara que variï el contingut de les variables.
Molts experts han estudiat les implicacions del software des de punts de vista molt diversos, però hi ha molts pocs acostaments al software com el que planteja Manovich a Software Takes Command, un estudi del software des del software, analitzant quina és la seva estructura i quines les tècniques que el fan funcionar; amb una visió analítica, crítica i amb vocació de construir un entorn teòric suficient per a poder parlar de software, més enllà del seu funcionament purament tècnic.
“Por lo tanto, si lo que queremos es comprender las técnicas actuales de control, comunicación, representación, simulación, análisis, toma de decisiones, memoria, visión, escritura e interacción, nuestro análisis no podrá considerarse completo si no tenemos en cuenta la dimensión del software.”
Manovich presenta una explicació plausible sobre les tècniques de software, convertint-les en un dels elements centrals del llibre, i separant les tècniques independents del mitjà i les que són específiques d’un tipus de dades en concret. Aquesta distinció permet explicar el concepte de hibridació d’una manera més clara, fonamentant-lo en les tècniques independents del mitjà: una evolució tecnològica que permet treballar amb diferents algoritmes en una mateixa tècnica de software, a fi i a bé de tractar tipologies diferents de dades i permetent que aquestes comparteixin un mateix entorn digital de visualització i execució.
Mitjançant les tècniques de software independents o genèriques, podem hibridar diferents tipus de dades en un mateix entorn. Però tot i que quan analitzem el programari ràpidament ens adonem que les tècniques de software s’entrecreuen i es combinen, és interessant definir els conceptes per separat per entendre què són les tècniques de software i perquè són tan importants per entendre com funciona el programari i comprendre els mitjans híbrids actuals.
Què són les tècniques de software?
Manovich afirma al llibre que els pilars que configuren el metamitjà ordinador són diferents tipus de dades de mitjans i les tècniques necessàries per a generar, modificar i visualitzar aquestes dades. Són, doncs, algoritmes i conjunts d’algoritmes que permeten realitzar determinades accions concretes sobre les dades. Aquests algoritmes es tradueixen a llenguatges visuals mitjançant les interfícies per a què els usuaris hi puguin interactuar.
L’algoritme que permet copiar dades i enganxar-les en un altre espai de memòria, es tradueix a l’usuari amb el terme copiar, enganxar o amb icones gràfiques que simulen l’acció física vinculada, a fi i a bé que l’usuari pugui interactuar de forma natural amb la tècnica.
Sembla clar que una de les divisions que podem fer entre les tècniques existents dependrà de sobre quin tipus de dades són aplicables. Podem copiar i enganxar independentment de si treballem amb imatges o amb text? Podem aplicar un filtre d’imatge a un text? Una negreta a una imatge?
Per a respondre a aquesta particularitat Manovich classifica les tècniques en dos grans grups:
Tècniques Específiques per a un mitjà (tipus de dades)
“El primer tipo son las técnicas de creación, manipulación y acceso a medios específicas para tipos concretos de datos. En otras palabras, son técnicas que tan solo pueden usarse con un tipo específico de datos (o un tipo de «contenido de medios»). Me voy a referir a estas técnicas como específicas para un medio (y aquí la palabra «medio» en verdad significará «tipo de datos»)” Manovich, Software Takes Command.
És a dir, anomenem tècniques específiques per a un mitjà a aquelles que no són universals, no es poden aplicar independentment del tipus de dades amb els que haguem de treballar. No podem posar en negreta una imatge ni aplicar un desenfocament a un text, sense convertir-lo en una imatge.
Aquestes tècniques resulten fàcilment identificables si desglossem conceptualment el què fa una tècnica determinada. Si jo aplico una transformació visual a una imatge, aplico un algoritme que treballa amb variables associades a la imatge, diferents de les textuals.
“Una técnica específica del medio es un algoritmo que puede funcionar únicamente con una estructura de datos. Por ejemplo, los filtros desenfocar y enfocar tan solo funcionan con imágenes de mapas de bits; la operación de «extrusión», tan habitual en los programas de 3D para realizar modelos en 3D, solo puede aplicarse a una curva vectorial.”
Tècniques Independents del mitjà (tipus de dades):
“El segundo tipo son las nuevas técnicas de software que pueden funcionar con datos digitales en general. Los ejemplos son el «control de visualización», los hipervínculos, ordenar, buscar, los protocolos de red como el HTTP, y varias técnicas de análisis de datos de los campos de la inteligencia artificial, el aprendizaje mecanizado, el descubrimiento de conocimiento u otros subcampos de la informática.” Manovich, Software Takes Command.
Les tècniques independents del mitjà representen un salt conceptual en la comprensió dels metamitjans, són tècniques que poden funcionar independentment de la tipologia de les dades a les que s’apliquin. Són formes genèriques de manipular dades, algoritmes complexos que canvien en funció de sobre quines dades siguin aplicats, permetent un treball transversal no condicionat per la tipologia de les dades.
Manovich les anomena genèriques o independents del medi per expressar un pas més cap a la hibridació dels mitjans, on les tècniques independents del mitjà permeten hibridar en un mateix entorn experiencial categories de dades molt distintes.
Retallar, copiar, enganxar, ampliar, però també algoritmes complexes d’aprenentatge mitjançant AI (Artificial Intelligence), són tècniques independents o genèriques.
“Una técnica independiente del medio es un conjunto de algoritmos que realizan una tarea conceptualmente similar, pero que en su aplicación funcionan con estructuras de datos diversas.”
Sense tècniques genèriques no és possible crear mitjans híbrids, i sense tècniques que permetin la manipulació de imatges, àudio, vídeo, etc. no és possible fusionar en un entorn comú diferents tipus de dades.
En l’aplicació sobre el programari d’aquesta conceptualització de les tècniques de software, cal tenir present que no sempre podrem aplicar la classificació genèric vs específic a totes les tècniques de software. Algunes vegades els conceptes s’entrecreuen, compartint característiques comunes; no obstant això, són una gran eina per a desmuntar conceptualment el software, veure’n les seves parts, les seves funcionalitats bàsiques i totes les tècniques que el fan possible.
“A modo de compendio sobre este punto: las técnicas de software independientes del medio son ubicuas y «universalistas». Por ejemplo, cortar y pegar son funciones integradas en todo tipo de software de edición de medios, desde las aplicaciones profesionales especializadas al software de consumo que lleva cada nuevo dispositivo de medios que compramos. Además, estas técnicas pueden aplicarse a cualquier tipo de obra de medios, sea cual sea su estética o su autoría; es decir, tanto si ha sido creada por la persona que luego aplica esas operaciones como por otra. De hecho, la capacidad técnica de acceder a fragmentos de las obras de medios de los demás se ha convertido en la base de la principal estética de nuestra época: la remezcla.”