El potencial, però sobretot l’explosió de continguts, que ha portat la web 2.0 ha comportat que l’etiquetatge de continguts traspassi per necessitats de la praxis els límits del professional. L’usuari participa des de fa temps de manera més aviat inconscient i per diverses vies en la descripció de continguts als que hom pot accedir lliurement a la xarxa, en una sort de treball de col·laboració anomenat etiquetatge social. Aquest fenomen pot ser una bona ajuda a la feina global i planificada per professionals de descripció de col·leccions multimèdia accessibles en línia.
Expliquem com funciona. Parlem de metadades i etiquetes
L’etiquetatge social es basa en habilitar als usuaris per classificar en categories mitjançant l’assignació d’etiquetes o tags, participant en l’organització de la informació. Una etiqueta és una paraula clau que s’afegeix a un document digital, que pot ser un lloc web, una imatge en una xarxa social o un vídeo, entre d’altres. L’assignació d’aquestes etiquetes descriuen el document i faciliten la localització i recuperació de la informació i dels continguts.
Una etiqueta és en definitiva una paraula clau, normalment llistada en un repositori i assignada a una dada. Les etiquetes són en conseqüència un tipus de metadada, ja que proporcionen informació que descriu una dada concreta. Les metadades acostumen a definir-se col·loquialment com una dada sobre un altre dada i usualment formen part de sistemes estructurats.
La diferència entre les etiquetes o tags que fan servir alguns portals 2.0. i les paraules clau tradicionals útil en molts processos de documentació com a descriptors, és que les tags són triades sota el seu criteri pels usuaris del repositori o lliurement, com és el cas de Youtube pel perfil autor del document o vídeo. A diferència d’altres sistemes de classificació, en els sistemes basats en etiquetes no cal que hi hagi un esquema de classificació previ o un tesaurus com a base per a la classificació. En els llocs web i eines 2.0. que permeten etiquetar els seus documents, la col·lecció d’etiquetes s’anomena folcsonomia (Van der Wal, 2005).
Com hem dit, tradicionalment, les metadades i etiquetes eren creades per professionals, que seguien regles concretes i esquemes fixes de catalogació, que feien servir vocabulari tècnic per descriure la informació. El sistema de classificació i recuperació de la informació tractada per professionals acostuma a ser fiable, metòdic i sistemàtic però no està preparat per assumir l’allau de documentació digital que es genera a diari. El web 2.0. ha fet un salt en democratitzar la creació i edició de continguts documentals digitals. Tothom pot publicar directament un document a la xarxa i aquest fet porta associat un problema d’escala, ja que fa molt difícil la catalogació de l’enorme quantitat d’informació continguda a internet. Una alternativa és comptar amb l’ajut de l’usuari, fent-lo partícip del sistema, per a què contribueixi aplicant etiquetes.
Mirem com evoluciona. Dels marcadors d’enllaços als tags per documents audiovisuals
El punt de partida és la web interactiva, basada en la participació i en el concepte 2.0. Ja en els primers blog, es proporcionaven enllaços web i comentaris descriptius sobre ells.
Els marcadors són enllaços a llocs i pàgines web que guardem per facilitar la seva posterior localització i accés. Hi ha navegadors que incorporen a les seves funcionalitats un sistema de creació de marcadors o favorits per guardar enllaços a llocs web i utilitzar-los en el nostre equip habitual, però també hi ha serveis en línia que ens permeten recuperar els marcadors accedint al seu portal a través d’internet. El lloc web Delicious va ser un dels primers referents per l’ús d’etiquetes o social bookmarking. Els usuaris del portal emmagatzemen, organitzen, comparteixen, cerquen i recuperen llocs web del seu interès a través del que podem anomenar website bookmarking. És possible accedir-hi des de qualsevol ordinador i compartir els enllaços amb altres usuaris. El qualificatiu de social a aquests marcadors és perquè es poden compartir amb altres persones creant xarxes socials o grups. Quan un usuari crea un marcador li assigna lliurement unes etiquetes o tags que inclouen el recurs dintre d’unes determinades categories contribuint a la seva descripció.
Una alternativa a Deliciuos és Mister Wong, un dels portals de marcadors socials més important d’Europa, disponible en diversos idiomes on els marcadors poden ser guardats de forma pública o privada. És possible crear grups públics o privats i es poden agregar com amics altres usuaris amb seleccions que puguin ser d’interès essent possible compartir els seus favorits fàcilment. Compta també entre els seus avantatges el fet de tenir botons per a blogs i plugin per a WordPress i la possibilitat de publicar i recomanar els marcadors en Twitter. També BlinkList o Furl poden ser una bona opció per a marcar i compartir enllaços.
Els recursos esmentats permeten a l’usuari la localització de recursos en categories específiques, utilitzant diversos criteris per a la cerca dels recursos marcats en funció del portal, com ara les vegades que s’ha visitat o els vots dels usuaris.
La idea d’etiquetatge s’ha anat ampliant fins a generar el que s’ha denominat núvol d’etiquetes o tag clouds, que no és més que una representació visual de les etiquetes assignades a un lloc web .
El gestor o l’automatisme que s’encarrega de l’etiquetatge del portal forma grups d’etiquetes que s’acostumen a presentar gràficament com un núvol en el qual com més gran és la mida de la font usada per mostrar el nom de l’etiqueta més gran és la rellevància que se li atribueix. La freqüència d’ús acostuma a ser el criteri més utilitzat. En el cas dels bloc, en molts casos és possible afegir un núvol d’etiquetes pròpia del bloc en la qual la mida de la font indica la quantitat d’entrades associades a cada etiqueta, a més entrades, més gran serà la mida .
L’etiquetatge en col·laboració i la possibilitat de compartir en línia aquest etiquetatge ha canviat la forma en què es genera i consumeix un contingut multimèdia. El concepte d’etiquetatge ha traspassat l’àmbit del marcatge de llocs web i ha arribat als serveis o portals que tenen la documentació audiovisual com a objecte del seu treball. Portals com Flickr per imatges, YouTube per vídeo, permeten i faciliten l’etiquetatge social als seus usuaris.
Socialitzant la descripció
Fa temps que els tesaurus i les taxonomies, amb les relacions complexes entre termes que impliquen, han anat perdent pistonada respecte a les llistes de paraules claus en projectes de classificació documentals de petita i mitja envergadura. En un context informacional on la interacció amb l’usuari és clau i la web social ineludible un sistema d’etiquetatge on tingui cabuda el consens de l’usuari té avantatges que necessàriament han d’imposar-se. L’agrupació de descriptors que lliurement creen els usuaris s’anomenen folcsonomies (folk = gent, poble i taxonomy = classificació ). Aquestes llistes no acostumen a presentar una jerarquia o relacions de parentiu directament especificades entre els termes i permeten l’intercanvi d’opinions o feedback sobre els documents ja que son els usuaris qui decideixen quines etiquetes els atorguen, dins una llista predeterminada de descriptors dissenyada pel gestor o un grup reduït d’usuaris amb perfil d’administrador del sistema (folcsonomia estreta) o lliurement (folcsonomia àmplia).
La folksonomia sorgeix quan diversos usuaris col·laboren en la descripció d’un mateix material informatiu i el seu valor és que els usuaris poden utilitzar el seu propi vocabulari per aportar explícitament un valor afegit al contingut que estan consumint, tant en el seu rol d’usuaris com de productors. Una folksonomia encarna al mateix temps totes les oportunitats i les amenaces en l’organització de la informació. En haver poca gestió o nul·la gestió per part de professionals en l’etiquetatge hi ha també la imprecisió i l’ambigüitat que els sistemes formals de gestió de la informació estan en disposició d’evitar. En canvi, la descripció lliure i social implica activament a l’usuari en el sistema organitzatiu, genera empaties i apropa al públic en el consum d’informació. D’aquesta manera, un determinat públic amb vocabulari anàleg actuen com una mena de filtre humà per a altres usuaris. El fet que es generen etiquetes contínuament, fa possible descobrir tendències i interessos emergents als que es pot atendre per gestionar i compartir.
Sistemes d’etiquetatge social
Un dels portals més coneguts dels que permeten etiquetatge social és Youtube. Representa un dels exemples més clars de creació de metadades pels propis autors de la informació, és a dir , que els autors proporcionen metadades descriptives o etiquetes que creen sobre els seus propis vídeos en el moment de pujar-los al servidor del portal. També permet als autors recuperar i ordenar les seves etiquetes.
Aquest autoetiquetatge que aplica Youtube, alleuja notablement la càrrega de feina que tindria el portal web si hagués de classificar de manera centralitzada tot el volum de documentació audiovisual que li arriba a diari. D’aquesta manera també disminueix enormement el cost del manteniment del web. Ara bé, els eventuals usuaris de la informació accessible des de Youtube quedarien així desconnectats o fora del procés si no fos per les funcionalitats de web social que posa a disposició el portal.
Així doncs, com a usuaris podem marcar si ens agrada o no un determinat vídeo, podem compartir-lo, comentar-lo, però sobretot, permet afegir vídeos a llistes, afegir comentaris a cada document de la llista i comentar la llista en qüestió.
Fins aquí un model on la categorització dels continguts la fan els autors i els usuaris, on cada persona pot exercir els dos rols en un portal d’empresa privada. El repte però de l’etiquetatge social és integrar a l’usuari dins l’estructura de del sistema de classificació per capitalitzar-lo com a extensió de la feina del professional de la informació.
Fem una ullada per establir una comparativa amb The Commons, un projecte impulsat per Flickr, un dels portals líder de la fotografia amateur, que va veure la llum al 2008.
The Commons és un projecte de coordinació amb importants centres de documentació d’arreu del món per visibilitzar col·leccions d’imatges que es posen a disposició de l’usuari a través de la plataforma de Flickr. L’usuari registrat té accés a l’etiquetatge social, podent etiquetar les imatges afegint descriptors de nova creació lliurement, etiquetant persones o afegint comentaris a les imatges. De la mateixa manera els usuaris poden marcar com a favorites les imatges que triïn i poden compartir-les per mitjà de diverses xarxes socials.
The Commons va arrancar amb coordinació amb la Library of Congress en la seva primera fase o prova pilot. Més tard s’han anat incorporant més institucions fins al punt que, davant la demanada, el portal va donar per tancades durant prop d’un any les incorporacions de centres col·laboradors. La col·laboració es formalitza entre el portal i cadascun dels centres de documentació participants i/o institucions (biblioteques, arxius, museus) a través d’un contracte que regula l’autoria i els drets d’explotació definits exclusivament per al projecte. Les imatges que es cedeixen formen part de col·leccions lliures de drets d’autor. El projecte no està lliure de punts de controvèrsia com son la contradiccions derivades dels interessos públic i privat del projecte (Koltay , 2010) i la coincidència de fotografia amateur i professional.
Des del punt de vista dels centres de documentació participar en el projecte reporta avantatges que es poden capitalitzar la planificació i la política de gestió de cada ens. La presència a la web social amb les seves dinàmiques de participació aporta fidelització i captació de nous usos i públic potencial. I la comunicació i el valor aportat pels usuaris suma amb aportacions per a la catalogació, geolocalització i indexació les imatges (Freixa, 2012).
Les institucions que participen a The Commons coincideixen en el fet d’utilitzar l’espai virtual de Flickr com una catapulta de visibilitat, però compten alhora amb web pròpia que, en molts casos, ofereix també accés als seus fons i arxius fotogràfics. Es pot deduir, per tant, que la presència al projecte no pretén resoldre necessitats d’arxiu i emmagatzematge de col·leccions, sinó que es vista com a possibilitat complementària de divulgació, fidelització d’usuaris i democratització de l’accés al patrimoni audiovisual per la via de la comunicació bilateral entre la institució i l’usuari final. Els resultats mesurables en accessos a les imatges i interacció amb els usuaris han estat sorprenentment positius segons els estudis realitzats (Freixa, 2012).
Tota institució ha de considerar en la planificació quin és l’abast de l’interès dels seus fons així com el volum d’imatges que es vol exposar. En funció del nombre de col·leccions publicades i de les seves característiques. Cada centre ha de preveure un procediment propi de fidelització dels usuaris. Bona part dels arxius, biblioteques i museus, entre d’altres, que hi participen relacionen aquestes accions amb els programes pedagògics i de divulgació. Les institucions han d’assumir, promoure i potenciar el diàleg amb els usuaris, contemplant cada vegada més activitats d’autoria i responsabilitat de gestió compartides.
Inscriure’s en el projecte The Commons pressuposa prendre partit en el debat sobre la presència de les institucions públiques en entorns privats com Flickr i alhora, assumir una determinada concepció dels drets d’autor i de l’explotació i l’ús dels arxius públics. Flickr, per la seva banda, incrementa el volum de contingut de qualitat, projectant-se com a referent amb la divulgació d’aquest patrimoni que viralitza també a través d’altres xarxes socials per mitjà d’eines de sindicació.
Bibliografia
Bernstein, Shelley (2008): “Where Do We Go From Here? Continuing with Web 2.0 at the Brooklyn Museum”. En J. Trant y D. Bearman (eds.): Museums and the Web 2008: Proceedings. Toronto: Archives & Museum Informatics, march 31. <http://www.archimuse.com/mw2008/papers/bernstein/bernstein.html> [Consulta: 29/03/2014].
Gómez Díaz, R. (2012). Etiquetar en la web social. El profesional de la información. Barcelona: UOC.
Ocio Informático. Social Bookmarking in plain. Publicació en línia. YouTube. <https://www.youtube.com/watch?v=bl_fx2nYmrU>[Visionat: 7 d’abril, 2014].
Toral, Amparo. «Marcadores Sociales: Mister Wong, Diigo y Delicious». Observatorio Tecnológico. Ministerio de Educación, Cultura y deporte <http://recursostic.educacion.es/observatorio/web/es/internet/web-20/969-marcadores-sociales-mister-wong-diigo-y-delicious> [Consulta: 05-04-2014].
Freixa Font, Pere (2012). Flickr The Commons: una experiencia de divulgación del patrimonio fotográfico en la web 2.0. C+R Comunicación y riesgo. III Congreso Internacional AE-IC Tarragona, 18-20 de enero de 2012.
Freixa Font, Pere (2011): “Patrimonio fotográfico y web 2.0: La experiencia Flickr The Commons “, El profesional de la Información, v. 20, n.4, p.432-438.
Koltay, Tibor (2010): “The Web 2.0 Contradiction: Commercial and Library Use” En: Library Philosophy and Practice, 2010. <http://www.webpages.uidaho.edu/~mbolin/koltay.pdf> [Consulta: 05-04-2014].
Mathes, Adam. Folksonomies – Cooperative Classification and Communication Through Shared Metadata, University of Illinois Urbana- Champaign. Document en línia. <http://www.adammathes.com/academic/computer-mediated-communication/folksonomies.html> [Consulta: 01-04-2014].
Van der Wal, Thomas (2005). Folksonomy explanations. Document en línia. <http://www.vanderwal.net/random/entrysel.php?blog=1622> [Consulta: 02-04-2014].
Van der Wal, Thomas (2005). Explaining and Showing Broad and Narrow Folksonomies.Document en línia. <http://www.vanderwal.net/random/entrysel.php?blog=1635> [Consulta: 02-04-2014].
Hassan Montero, Yusef (2006).Indización social y recuperación de la información.Publicació en línea.Revista NSU. <http://www.nosolousabilidad.com/articulos/indizacion_social.htm> [Consulta: 02-04-2014].