Grau de Multimèdia Universitat Oberta de Catalunya
Imatge i Llenguatge Visual Grau de Multimèdia

Creative Commons i altres llicències obertes

David Gómez Fontanills

Entre les diferents iniciatives sorgides per crear un sistema llicències públiques de propòsit general per qualsevol tipus d’obra creativa l’opció que més s’ha consolidat és la de l’organització Creative Commons, que va definir (i després ha anat actualitzant) una sèrie de llicències entre les quals escollir, a la carta, els drets que el titular es vol reservar i, d’aquesta manera, els que vol alliberar. En contrast amb la pràctica habitual anterior de posar avisos de «tots els drets reservats», les llicències Creative Commons són d’«alguns drets reservats».

Hi ha sis llicències Creative Commons principals:

Reconeixement

  • CC BY http://creativecommons.org/licenses/by/4.0/deed.ca
  • Aquesta llicència permet a qualsevol persona mesclar, adaptar i fer transformacions creant obres derivades a partir de l’obra llicenciada, fins i tot amb una finalitat comercial, sempre que l’autoria de la creació original sigui reconeguda. Aquesta és la llicència més permissiva de les que s’ofereixen. Es recomana per a una màxima difusió i utilització dels materials subjectes a aquesta llicència.

Reconeixement-CompartirIgual

  • CC BY-SA http://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0/deed.ca
  • Aquesta llicencia permet a altres persones remesclar, retocar i fer transformacions creant obres derivades a partir de l’obra llicenciada, fins i tot amb finalitat comercials, sempre que s’atorgui el reconeixement oportú a l’autor original i al mateix temps es llicenciïn les seves noves creacions sota les mateixes condicions, amb la mateixa llicència, una versió posterior o compatible. Aquesta llicència equival a les llicències «copyleft» de programari lliure i codi obert. Totes les obres basades en aquesta portaran la mateixa llicència, de manera que qualsevol obra derivada permetrà també la seva transformació i l’ús comercial. Es recomana quan es vol contribuir a crear un corpus d’obres culturals que es mantinguin lliures i puguin ser remesclades entre elles. Aquesta és la llicència usada per Wikipèdia, i també es recomana per a aquells materials que puguin resultar beneficiats de la incorporació de contingut de Wikipèdia així com per a projectes llicenciats de forma similar.

Reconeixement-SenseObraDerivada

  • CC BY-ND http://creativecommons.org/licenses/by-nd/4.0/deed.ca
  • Aquesta llicència permet la redistribució comercial i no comercial, sempre que es faci sense cap modificació i es reconegui l’autoria de l’obra. Es recomana quan es vol impedir la transformació, adaptació o creació d’obres derivades (qui ho vulgui fer haurà de negociar-ho amb el titular de drets al marge de la llicència).

Reconeixement-NoComercial

  • CC BY-NC http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca
  • Aquesta llicència permet a qualsevol persona mesclar, adaptar i crear a partir de l’obra llicenciada sempre que sigui sense finalitat comercial. Les obres derivades, tot i que han de reconèixer l’autor i no poden ser utilitzades comercialment, no han d’estar subjectes a una llicència amb els mateixos termes que l’obra original. El problema en l’ús pràctic d’aquesta llicència és què es pot considerar «ús comercial», perquè hi ha pràctiques que poden estar en una frontera difusa que permet fer interpretacions. Això pot crear incertesa a qui vulgui fer-ne ús, cosa que es coneix com a «inseguretat jurídica», la por a estar fent quelcom il·legal i les conseqüències perjudicials que se’n puguin derivar. Algunes organitzacions que fan servir aquesta llicència, per a resoldre aquesta qüestió proporcionen amb la llicència la seva pròpia definició del que consideren ús comercial. Això és pot fer amb CCPlus (vegeu més avall).

Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual

  • CC BY-NC-SA http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/4.0/deed.ca
  • Aquesta llicència permet a qualsevol persona mesclar, adaptar i construir a partir de l’obra llicenciada sense finalitat comercial, sempre que es reconegui l’autoria i que es mantingui la llicència en les seves noves creacions en qualsevol ús o obra derivada. La diferència amb l’anterior és justament aquesta obligació de mantenir la mateixa llicència.

Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada

  • CC BY-NC-ND http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/deed.ca
  • Aquesta llicència és la més restrictiva de les sis llicències estàndard, ja que només permet la reproducció i comunicació pública de l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria, però no se’n poden crear obres derivades de cap mena ni l’obra pot ser utilitzada amb finalitat comercial. Es recomana a qui només vol permetre la reproducció de la mateixa obra amb finalitats no comercials i convé acompanyar la llicència d’una definició del que es considera comercial.

Capes i versions de les llicències Creative Commons

CapesCCCreative Commons diu que les seves llicències tenen tres capes. És una manera d’indicar que proporcionen tres maneres de comunicar-les:

  • Codi legal: és el text complet de la llicència, que especifica els drets que es reserven i els que es cedeixen en llenguatge jurídic. És l’únic text amb validesa legal. L’organització ha buscat col·laboradors a la major part de països que adapten la llicència a cada context jurídic per a aconseguir que les llicències de cada un dels països siguin equivalents entre si encara que les lleis siguin diferents. Per això la «capa» legal és un text diferent per a cada país i les llicències s’acompanyen de l’identificador de l’estat (es, uk, de…) per tal d’indicar a quin marc legal es sotmet.
  • Llegible per humans: és un resum dels drets que la llicència reserva i permet entendre-ho fàcilment a qualsevol persona que vulgui fer ús de l’obra. Creative Commons proporciona una adreça web URL permanent per a cada una de les sis llicències amb aquest text (des del qual es pot accedir al text legal) en diferents llengües de manera que sigui fàcil d’enllaçar.
  • Llegible per màquines: permet incorporar a les obres a què es pot accedir a través d’internet un codi gràcies al qual els programes poden reconèixer quina és la llicència utilitzada. Per això s’ha definit el llenguatge CC Rights Expression Language (CC REL).

L’ús de les llicències fa que es descobreixin coses que cal especificar millor, especialment en el text legal. Per aquesta raó Creative Commons ha anat fent versions de la llicència (actualment 4.0). Una obra amb una versió antiga sempre es pot rellicenciar amb una versió més actual de la mateixa llicència.

Per què reconeixement?

Si la majoria d’estats ha signat el conveni de Berna que, entre els drets morals, estableix que el dret a ser reconegut com a autor d’una obra creativa no es pot transmetre a algú altre (vegeu continguts sobre propietat intel·lectual); per què les llicències Creative Commons reserven sempre el reconeixement de l’autor? Per què hi ha una llicència que només serveix per a això? Sembla que no caldria. Doncs això és degut a una singularitat de la legislació dels Estats Units. Tot i haver signat el conveni de Berna l’any 1989, l’any 1990 van aprovar la llei VARA (17 U.S. Code § 106A), una llei que d’una banda limita la protecció dels drets morals a les arts plàstiques (ni audiovisuals ni digitals) i de l’altra no permet la transmissió (transfer) del dret a ser reconegut com a autor, però sí que permet «renunciar-hi» (waiver) per escrit i per a un ús específic (Soria, 2012) [17 U.S. Code § 106A (e)]. Per això, és necessari que la reserva del dret de reconeixement sigui explícit en la llicència.

Com ser reconegut

Una cosa poc coneguda de les llicències Creative Commons és que el punt 4.c del codi legal permet que l’autor defineixi com vol ser reconegut: si només amb el seu nom (o pseudònim) o si vol que consti algun altre tipus d’informació. Així l’autor pot especificar que en l’ús que es faci de l’obra s’inclogui:

  1. El nom de l’autor original, o el pseudònim si és el cas, així com el del titular originari, si s’ha facilitat.
  2. El nom d’aquelles parts (per exemple, institució, publicació, revista) que el titular originari o el llicenciador designin perquè siguin reconegudes en l’avís legal, les condicions d’ús, o de qualsevol altra manera raonable.
  3. El títol de l’obra o la prestació si s’ha facilitat.
  4. L’URI, si n’hi ha, que el llicenciador especifiqui perquè sigui vinculat a l’obra o la prestació, llevat que aquest URI no es refereixi a l’avís legal o a la informació sobre la llicència de l’obra o la prestació.
  5. En el cas d’una obra derivada, un avís que identifiqui la transformació de l’obra en l’obra derivada (per exemple, «traducció catalana de l’obra de l’autor original», o «guió basat en l’obra original de l’autor original»).

Aquesta clàusula està continguda en totes sis llicències i, per a alguns autors, pot ser fins i tot més important que hagi de constar la seva web o la institució o col·lectiu del qual formen part que les condicions d’ús de l’obra.

CCPlus: altres condicions d’ús

Creative Commons ha definit una manera d’adjuntar altres condicions d’ús a una de les seves llicències quan el titular de drets vol donar més permisos dels que dóna aquesta o vol definir les condicions per a accedir a drets que aquesta no permet. Això es pot fer amb el mètode CC+ (o CCPlus), normalment afegint un botó a l’habitual de la llicència que enllaça a un text separat amb les condicions. Alguns usos que es poden voler fer són:

  • Restringir l’ús comercial amb una de les dues llicències CC NoComercial i, separadament, incloure unes condicions d’ús i dades de contacte per a usos comercials com venda, reproducció, etc.
  • Requerir, a través d’una de les dues llicències CC CompartirIgual, que qualsevol adaptació sigui compartida amb la mateixa llicència, però oferir per separat unes condicions d’ús per a aquells que vulguin crear obres derivades però que no vulguin distribuir-les amb la mateixa llicència.
  • Impedir mitjançant la llicència CC BY ND que es puguin fer obres derivades, però oferir per separat unes condicions d’ús per a aquells que ho vulguin fer.
  • Oferir un contracte particular per a organitzacions que el requereixin (per a polítiques institucionals o condicionants legals, per exemple) encara que la distribució es regeixi per una llicència CC pública.
  • Indicar que l’obra passarà a una llicència més oberta en el cas que es superi determinat llindar en un sistema de recaptació de fons, micromecenatge o similar que s’enllaça.

Altres llicències

Les Creative Commons són el conjunt de llicències públiques estàndards més conegudes, però n’hi ha d’altres. Una de les més veteranes és la llicència de documentació lliure de GNU (GFDL per les sigles angleses de GNU Free Documentation License). El projecte GNU va crear la llicència copyleft GPL per al programari lliure i va crear la GFDL perquè els manuals i documentació del programari també es poguessin distribuir amb una llicència lliure. Aquesta llicència va ser emprada originàriament per Wikipèdia, que el 2008 va canviar a la llicència equivalent de Creative Commons.

Una altra llicència que manté certa implantació és la Licence Art Libre (LAL), sorgida de les trobades Copyleft Attitude a París l’any 2000. És una llicència lliure copyleft que obliga a oferir els mateixos drets rebuts en obres derivades, està sotmesa al dret francès i posa l’accent en la preservació dels drets morals, i defineix conceptes com «obra original» i «obres successives» que formen part d’una mateixa «obra comuna». Des de la versió 1.3 de la llicència LAL el 2007 i les versions 4.0 de les Creative Commons de 2014, la LAL és jurídicament compatible amb la CC-BY-SA 4.0.

I hi ha llicències específiques per a determinats tipus d’obres com les llicències per a les fonts tipogràfiques. El disseny de les fonts està protegit, de manera que no es poden distribuir sense el permís de l’autor. Però les aplicacions de les tipografies sí que poden ser distribuïdes per un creador que tingui legítimament una llicència de la font. Això vol dir que si jo he adquirit una font puc crear un cartell i no he de pagar drets per la distribució d’aquest cartell a l’autor de la font. Però si es vol que la mateixa font es pugui distribuir lliurement o se’n pugui crear una font nova adaptada sense haver de demanar permís al tipògraf o a la foneria tipogràfica titular, aquests han de distribuir-la amb una llicència que alliberi aquests drets. La llicència més coneguda per a les fonts tipogràfiques lliures és la SIL Open Font License (OFL) creada l’any 2007 per l’organització cristiana dedicada a la promoció de les llengües minoritzades SIL International. És una llicència copyleft que permet qualsevol ús però obliga a mantenir les condicions en la creació d’obres derivades.

D’altra banda, ens pot sorprendre trobar gràfics que es publiquen amb una llicència de programari. Això passa a vegades amb els pictogrames i icones que s’han pensat per a ser utilitzats com a elements d’interfície. Alguns exemples:

  • La col·lecció d’icones Nuvola, creada per David Vignoni per als escriptoris de KDE i GNOME del sistema operatiu Linux però utilitzades per molts altres programes, es distribueixen amb la llicència LGPL, tot i que també s’ha alliberat amb altres llicències lliures.

  • La col·lecció d’icones d’interfície del programa lliure Inkscape, que fa servir la mateixa llicència GPL amb què es distribueix el programa.

Per a saber-ne més

D. Gómez – Fundació UOC 2015 – CCBYSA 4.0es / GFDL 1.3
Obra derivada: Autors de Wikipèdia 2006-2015.
Aquest text amplia i actualitza «
Un vistazo a los derechos de autor y licencias abiertas»
que adaptava alguns textos de Wikipèdia.

Aquest text també adapta continguts de Creative Commons sobre llicències i CCPlus sota CC-BY.

Col·laborador docent de la UOC des del 2000. És consultor a l'assignatura d'Imatge i llenguatge visual (ILLV) des de 2009. Coautor dels materials didàctics d'aquesta assignatura i de la de...