Grau de Multimèdia Universitat Oberta de Catalunya
Imatge i Llenguatge Visual Grau de Multimèdia

Propietat intel·lectual

David Gómez Fontanills

La propietat intel·lectual és un tipus de propietat singular, diferent de la propietat sobre les coses (drets reals), ja que es refereix a la propietat de les creacions humanes com a obres intel·lectuals. Així, per exemple, d’una pintura hi ha una doble propietat:

  1. la de l’objecte físic, la pintura sobre el seu suport, i
  2. la de l’obra creativa com a creació de la ment humana.

Podria donar-se el cas que el pintor vengués la primera però no la segona. El comprador podria gaudir del quadre però no reproduir-lo ni crear-ne obres derivades sense un acord amb l’autor. Tampoc podria atribuir-se’n l’autoria ni malmetre’l.

Hi ha diferents tipus de propietat intel·lectual:

  1. La propietat industrial: drets sobre una invenció amb aplicació industrial o sobre una marca distintiva; s’adquireix per registre i té una durada temporal (entre 10 i 50 anys) i té una extensió territorial limitada a l’àmbit administratiu on s’ha concedit i als àmbits amb els quals hi hagi acords. Les patents i les marques registrades són algunes figures de protecció.
  2. Els drets d’autor: drets sobre la plasmació d’una creació intel·lectual; són universals, s’adquireixen en l’acte de creació, protegeixen el reconeixement i altres drets morals, permeten fer ús i cedir els drets d’explotació, s’extingeixen passat un període d’anys (70 anys en la majoria d’estats) després de la mort de l’autor.
  3. Els drets connexos als drets d’autor: són drets sobre l’obra dels qui no en són els autors però que hi tenen un paper rellevant, com els intèrprets (música, teatre, cinema), els qui fan enregistraments sonors o radiodifusió. Els drets i l’abast varien molt segons el país i sempre tenen una durada limitada que sol ser d’entre 20 i 50 anys des que s’adquireix.

El concepte de «propietat» no ha existit sempre, però el de «propietat intel·lectual» és encara més recent que altres formes de propietat. No existia a l’antiguitat ni a l’edat mitjana i els seus antecedents són la regulació de l’edició de llibres que l’Església i la reialesa van promoure a partir de la difusió de la impremta al segle xv. No són drets sinó privilegis o gràcies reials els que s’atorguen, no als autors, sinó als editors, als quals donen el monopoli per a la impressió de determinades obres. És durant el segle xvii que, en algunes monarquies, comença a plantejar-se la qüestió dels incentius als autors i és al segle xviii que s’estableixen les bases del que serà la legislació de propietat intel·lectual. I això enceta dues tradicions que seguiran camins separats durant quasi tres-cents anys i confluiran al final del segle xx:

  • Tradició anglosaxona del copyright com a dret patrimonial: considera l’obra com una mercaderia i els drets de còpia i comunicació pública com quelcom que es pot transmetre lliurement; per a adquirir els drets cal un registre, fet que deixa al domini públic les obres no registrades. Té el seu origen en l’estatut de la reina Anna de 1710, que reconeix i limita els drets d’explotació de l’obra als editors (Lessig, 2005 [2004], p. 103-112; Pavón, 2009, p. 69).

  • Tradició continental europea dels drets d’autor com a dret natural: considera que la creació de l’obra genera un dret natural, no concedit, que només pot ser d’una persona física (no una persona jurídica ni una empresa o organització), que hi ha uns drets irrenunciables i uns altres que es poden cedir per a explotar l’obra. Es defineix i consolida legalment en la França il·lustrada, prerevolucionària i postrevolucionària del segle xviii (Pavón, 2009, p. 70-71).

Els debats que van tenir lloc al segle xviii són interessants perquè tenen a veure amb els límits que les lleis posaran als drets de l’autor individual. Entre les diferents posicions podem distingir esquemàticament el següent:

  • Els autors de treball intel·lectual tenen dret a gaudir dels beneficis del seu geni creador, cal que ells puguin cedir els drets a un editor i atorgar-li monopoli sobre la publicació; i dins d’aquesta posició, pel que fa a la durada, hi ha els qui consideren que:
    • aquests drets, com a drets naturals, haurien de ser perpetus;
    • aquests drets haurien de tenir una durada limitada.
  • No existeix un dret individual a apropiar-se en benefici propi de la creació intel·lectual que ha de contribuir al progrés social, qualsevol persona ha de poder tenir accés a les obres i n’ha de poder gaudir.

Els legisladors es van decantar finalment cap a la primera posició però posant límits basats en la segona. Durant el segle xix, les lleis dels països que seguien la tradició continental europea van confluir establint primer tractats bilaterals i, després de diversos treballs previs, per iniciativa de Victor Hugo el 1886, es va signar a Berna (Suïssa) un conveni multilateral de protecció de la propietat intel·lectual (Pavón, 2009, p. 93-99). Els drets morals, que ja estaven en la legislació francesa, es van incorporar al conveni l’any 1928; la darrera revisió del conveni es va fer el 1979, però l’any 1996 la majoria d’estats signants van signar el tractat de l’OMPI sobre els drets d’autor, que complementa el conveni adaptant-lo a la digitalització i internet i obliga els països a disposar de protecció legal per a garantir l’exercici dels drets en els nous mitjans.

Els termes clau del conveni de Berna que unifiquen internacionalment les lleis de propietat intel·lectual són els següents:

  • Protecció obra: vida autor + 50 anys (ampliable pels estats signants)
  • Límits per a preservar accés cultura (els han de concretar els estats signants)
  • Separació entre drets patrimonials (que es poden cedir) i drets morals (irrenunciables)

Durant el segle xx, els països de la tradició anglosaxona es van anar acostant a la tradició continental europea amb la signatura de diversos tractats que recollien parcialment aspectes del conveni de Berna. L’any 1988, el Regne Unit, que havia signat el conveni el 1886 però no l’havia implementat, hi va adaptar les seves lleis. El 1989 els Estats Units van signar el conveni, fet que culmina la confluència entre les dues tradicions pel que fa a propietat intel·lectual. D’altra banda, durant els anys noranta la major part de països del bloc socialista que havien tingut legislacions que reconeixien els drets morals però que limitaven molt la durada i l’abast dels drets patrimonials, van signar també el conveni. Actualment la major part d’estats l’ha signat.

En blau els estats signants del conveni de Berna. Conscious, 2009, CC-BY-SA 3.0 – Wikimedia Commons.

Com hem vist, l’origen de la propietat intel·lectual era la regulació de la publicació de llibres. Però les lleis i tractats han anat expandint aquest àmbit original. Actualment cobreixen qualsevol obra creativa (literatura, assaig, teatre, música, arts visuals, produccions audiovisuals, programes informàtics…) i també les obres derivades que se’n facin (traduccions, adaptacions, combinacions amb altres obres). De fet, actualment quasi qualsevol producció intel·lectual pot ser considerada objecte de protecció i és difícil d’identificar què en queda fora. Les lleis també s’han expandit en la regulació dels usos, de regular l’activitat dels editors s’ha expandit cap a la del públic usuari, seguint l’expansió de les possibilitats tecnològiques per a copiar, compartir, transformar i publicar (Lessig, 2005 [2004], p. 151-160).

Però les lleis també posen límits a la propietat intel·lectual. Com qualsevol forma de propietat hi ha àmbits en què pot entrar en conflicte amb el bé comú, amb l’interès general o amb altres drets. Concretament la propietat intel·lectual podria entrar en conflicte amb el dret a l’accés a la cultura (art. 27.1. DUDH) i el dret a la llibertat d’expressió. El conveni de Berna estableix usos permesos de les obres sense que calgui permís de l’autor (art. 10 i 10 bis CB) que els estats signants desenvolupen i regulen:

  • Dret de citació justificada d’obres publicades.
  • Dret d’ús justificat en l’ensenyament.
  • Possibilitat que els estats signants permetin la reproducció d’obres periodístiques i d’actualitat.
  • Possibilitat que els estats signants permetin la reproducció d’obres literàries o artístiques quan es mostren o citen en esdeveniments d’actualitat.

La legislació espanyola, com la d’alguns altres estats, permet a més l’anomenada «llibertat de panorama» per a la reproducció d’obres que estiguin permanentment a l’espai públic. També permet la paròdia d’obres protegides (art. 39 LPI), la interpretació de música en actes oficials o religiosos gratuïts (art. 38 LPI), la reproducció sense finalitat de lucre en benefici de persones discapacitades (art. 31 bis LPI), així com les còpies per a ús privat (art. 31 LPI).

Per a saber-ne més

 

 

D. Gómez – Fundació UOC 2015 – CCBYSA 4.0es / GFDL 1.3
Obra derivada: Autors de Wikipèdia 2006-2015.
Aquest text amplia i actualitza «
Un vistazo a los derechos de autor y licencias abiertas»
que adaptava alguns textos de Wikipèdia.

 

Col·laborador docent de la UOC des del 2000. És consultor a l'assignatura d'Imatge i llenguatge visual (ILLV) des de 2009. Coautor dels materials didàctics d'aquesta assignatura i de la de...