Grau de Multimèdia Universitat Oberta de Catalunya
Imatge i Llenguatge Visual Grau de Multimèdia

Ortotipografia de majúscules, minúscules i versaletes

David Gómez Fontanills

Majúscules i minúscules són variants tipogràfiques (Marín, 2013, 2.1.4, p. 60) dins d’una mateixa font. Havien estat originàriament, en època romana i carolíngia, sistemes d’escriptura separats. Però la seva combinació, que s’inicià al segle ix, ha ampliat les possibilitats de l’escriptura per a comunicar millor, per a ser més llegible i per a distingir els textos segons la funció que tenen. Les majúscules són lletres en què tots els signes tenen la mateixa alçada i les minúscules són lletres en què les alçades varien segons els signes (Pujol i Solà, 1995, 4, p. 132-133). Els tipògrafs fan una altra distinció: caixa alta i caixa baixa. Es refereixen a la posició en la caixa del componedor que ocupaven les col·leccions de lletres. Les majúscules estaven a la part alta de la caixa i les minúscules a la baixa. Però en una lletra versaleta (vegeu més avall) les lletres de caixa baixa també tenen totes la mateixa alçada, podríem dir que són majúscules de caixa baixa.

Les majúscules en un text tenen bàsicament tres funcions (Pujol i Solà, 1995, 4.2, p. 134; Marín, 2013, 2.1.4, p. 61):

  • Demarcativa o de posició: per a marcar l’inici d’un text (títol, paràgraf, frase).
  • De naturalesa del text: per a marcar els noms propis i les denominacions.
  • Distintiva: per a diferenciar o emfatitzar paraules dins el text o per a distingir parts del text, com els titulars, de la resta.

En disseny es fan servir les majúscules bastant lliurement en altres situacions per raons d’estètica comunicativa (en un cartell, per exemple), de llegibilitat (en textos petits d’una infografia, per exemple) o perquè necessitem un bloc regular amb lletres de la mateixa alçada en determinades posicions. Les majúscules també es descarten per raons de llegibilitat: un text només en majúscules, especialment si és llarg, es fa monòton i alenteix la lectura.

Però vegem algunes convencions ortotipogràfiques que cal tenir en compte quan es maqueten textos relativament extensos i en general per al tractament de determinades paraules o noms.

Van en majúscula:

  • La primera lletra d’un paràgraf i també la primera d’una frase després d’un punt i seguit, després d’un signe d’entonació (exclamació o interrogació) i després de punts suspensius (Pujol i Solà, 1995, 4.13, p. 137).

  • Quan una paraula comença amb un dígraf (ll, ny, tx…) només es posa en majúscula la primera lletra (Pujol i Solà, 1995, 4.3, p. 134). Lleida. Nyora. Txecoslovàquia.
  • Totes les majúscules van accentuades, només les sigles perden els accents (Pujol i Solà, 1995, 4.5-4.7, p. 134-135). La primera lletra dels noms propis i de les denominacions (Pujol i Solà, 1995, 4.2, p. 134 i 4.19-4.36, p. 139-145). Anna, Joan, Bar Oasis, Hotel Majestic, Terra, Saturn, Quaresma, Ramadà, Sàbat.
  • En el nom de les persones van en majúscula tant la primera lletra del nom de pila com les dels cognoms (Pujol i Solà, 1995, 4.32, p. 143; Marín, 2013, 2.1.4, p. 62). Joan Solà, Rosa Laviña i Carreras.
  • En els topònims en català va en majúscula la primera lletra de cada paraula que els compon però no els articles ni les preposicions. Tampoc la segona paraula en els noms compostos. Els articles es posen en majúscula en castellà i en francès. Bell-lloc d’Urgell, els Hostalets d’en Bas, Las Ventas, Le Havre (Pujol i Solà, 1995, 4.10, p. 136 i 4.34, p. 144).
  • La primera lletra dels substantius i adjectius en els noms d’entitats o corporacions. (Marín, 2013, 2.1.4, p. 63). Ateneu Barcelonès, Consell de Ministres, Banc Sabadell, Obra Cultural Balear, Confederació General del Treball, Internacional de Resistents a la Guerra, Organització de les Nacions Unides. En logotips, però, aquesta norma no és necessari respectar-la i es busca més aviat la singularitat i identificació que pugui donar una determinada combinació tipogràfica.
  • Les metonímies relacionades amb noms propis, quan fem servir un nom per a referir-nos a una obra (Marín, 2013, 2.1.4, p. 63). Van robar un Rembrandt de l’exposició. Li van aplicar la llei Corcuera.
  • Es remarquen posant la inicial en majúscula els conceptes personificats als quals es vol donar rellevància. Tot i que la mateixa paraula vagi sense aquesta majúscula inicial quan no es personifica. La Llibertat ens farà millors persones. Van posar els presos en llibertat. Van fer un clam per la Pau. Deixa’m en pau.

En anglès es fa servir l’anomenat head style of capitalization segons el qual els eslògans i alguns titulars com els d’articles acadèmics tenen majúscula en la primera i darrera paraula i en totes aquelles altres que no siguin preposicions, articles i conjuncions. Aquesta pràctica a vegades fa dubtar els dissenyadors quan han de fer traduccions o maquetar textos bilingües. En les llengües llatines, però, no s’aplica aquesta convenció (Pujol i Solà, 1995, 4.15, p. 138). The Winner Takes It All. Make Love, Not War. El pueblo unido jamás será vencido! Més educació, menys corrupció. Mapping Twitter Topic Networks: From Polarized Crowds to Community Clusters. Aplicación de los códigos de Gray al estudio de la teoría de la dinámica simbólica de mapas caóticos unimodales.

Una altra convenció de l’anglès que comença a influir altres llengües és la de posar en majúscula la inicial de determinats tipus de paraules: dies de la setmana (Friday, Saturday), mesos (April, May, June), noms de llengües (English, Catalan, Galician), nacionalitats (Dutch, Swiss, French), pronom de la primera persona del singular (I know you. Can I help you?) (Marín, 2013, 2.1.4, p. 66). Però en les llengües hispàniques la convenció ortotipogràfica és diferent. Això pot resultar estrany en projectes multilingües, especialment els que afecten interfícies on cal seguir les convencions de cada llengua.

Van en minúscula:

  • Evidentment els textos en general, menys les lletres d’inici o després de punt i tots els casos que s’han esmentat més amunt. La minúscula és la lletra per defecte per a textos mitjans i llargs. La seva variabilitat d’alçades i formes, amb ascendents i descendents, facilita la lectura i li dóna ritme. També és la lletra dels textos de peu d’imatge i de les notes que complementen el text.
  • Els noms dels punts cardinals i dels vents. Viatjar en direcció sud-oest. Tornava empès pel vent de ponent. Va mirar cap al Nord.
  • Els noms d’estils o moviments artístics. El surrealisme, situacionisme, dadaisme, art conceptual, impressionisme.
  • Els noms d’eres i períodes geològics. L’era terciària o cenozoica, l’era paleozoica, el carbonífer.
  • En canvi, no hi ha consolidada una convenció pel que fa a edats històriques o prehistòriques que es posen a vegades amb inicials en majúscula i altres en minúscula (Pujol i Solà, 1995, 4.29-4.30, p. 142-143; Marín, 2013, 2.1.4, p. 63). Neolític, Edat de Bronze, Edat Mitjana, Edat Moderna o bé neolític, edat de bronze, edat mitjana, edat moderna. En tot cas, en una mateixa obra editorial, treball de disseny o producció multimèdia el criteri hauria de ser únic.

Les majúscules en llenguatge tipogràfic es diuen també versals, perquè fins al romanticisme s’utilitzaven a l’inici dels versos (pràctica que s’ha anat abandonant) (Pujol i Solà, 1995, 4.17, p. 139). Les versaletes són versals petites, lletres que tenen el disseny formal d’una majúscula i que, per tant, no tenen ascendents ni descendents en la caixa baixa i mantenen totes la mateixa alçada. Això fa que es puguin fer servir com un estil diferenciat (igual que passa amb la negreta i la cursiva) quan la combinem amb la rodona. Les lletres de caixa baixa no són les mateixes que les de caixa alta sinó més petites, el disseny és similar però varia una mica.

Segons les convencions ortotipogràfiques farem servir versaletes (Marín, 2013, 2.1.5, p. 68) per a:

  • Les xifres romanes de segles i mil·lennis, així com les de volums de llibres (però no els noms de reis i papes). Es va crear al segle xvii. Consulta el volum iv.
  • Els cognoms dels autors citats dins de textos, firmant citacions o articles de diari.
    Tinc un somni” Martin Luther King.
    Irineu, al segle
    II, va ser el primer en relacionar les quatre figures amb els quatre evangelistes [Champeaux; Sterckk, 1989, p. 510], relació que després seria tant present en l’art medieval.

  • Els noms dels personatges en diàlegs d’obres de teatre i similars.
    Celestina: A què vens, fill?
    Malek: Si aquí jo governés…

Com es pot veure a l’exemple els noms propis en versaleta solen dur la inicial en caixa alta, seguint el criteri de posar majúscula en la rodona en aquests casos. En general es pot seguir el mateix criteri per a tots els casos on posaríem majúscula, posant la de posició en iniciar un text o després d’un punt, per exemple. Però no és un criteri estricte i hi ha editors que prefereixen no posar la caixa alta per a les versaletes en alguns casos (Marín, 2013, 2.1.5, p. 68).

Saber-ne més

  • J. Pujol; J. Solà (1995). Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. Barcelona: Columna Editorial. [disponible a la biblioteca]
    • Capítol 4: Majúscules i minúscules

    • Capítol 7: Abreviatures

      • Majúscules, minúscules i versaletes 7.29-33

  • R. Marín Álvarez (2013). Ortotipografía para diseñadores. Barcelona: Gustavo Gili.
    [Edita
    t en paper i llibre electrònic]

    • Capítol 2.1: Tipografías distintivas

Col·laborador docent de la UOC des del 2000. És consultor a l'assignatura d'Imatge i llenguatge visual (ILLV) des de 2009. Coautor dels materials didàctics d'aquesta assignatura i de la de...