Grau de Multimèdia Universitat Oberta de Catalunya
Imatge i Llenguatge Visual Grau de Multimèdia

Ortotipografia i convencions d’ús d’estils tipogràfics

David Gómez Fontanills

La majoria de famílies tipogràfiques tenen variants formals, conegudes habitualment com a «estils», que es distribueixen en diferents fonts. Dins de la família les variants conserven una línia general de formes i proporcions que fa que es puguin combinar de manera coherent.

Aquests estils, com ho poden ser l’ús de majúscules, minúscules, versaletes o cometes, són recursos de tipografia distintiva per a donar expressivitat al text o per a destacar-ne algunes parts (Marín, 2013, 2.1, p. 68-71; Mijksenaar, 2001, p. 35).

Els estils més habituals són:

  • La rodona, regular o romana; l’estil més habitual, amb astes verticals dels caràcters i un pes visual mitjà.

  • La negreta; té més pes visual, els traços són més gruixuts que els de la rodona.
  • La cursiva o itàlica; inclinada, amb un disseny diferent dels caràcters que els fa d’un sol traç i més tancats, apuntant enllaços entre ells, inspirada en el traç i direcció de l’escriptura manual, és més dinàmica, marca el sentit de la lectura. També pot tenir la variant negreta.
  • La romana obliqua; inclinada com la cursiva, però mantenint el disseny de caràcters de la rodona. Comparem una “a” en rodona, obliqua i cursiva: a, a, a.

I es poden complementar amb:

  • La fina; amb traços més fins que la rodona, mínima expressió del traçat dels caràcters, deixa molt blanc el paper.

  • L’extranegra; amb més pes visual que la negreta i traços molt gruixuts.

  • La seminegra; amb un pes visual intermedi entre la rodona i la negreta.

Els estils es poden fer servir per a distingir paraules dins d’un text o per a distingir rètols en un gràfic o infografia. En general, els textos s’escriuen en rodona i la cursiva o la negreta tenen aquest paper distintiu. Els tipògrafs recomanen evitar la romana obliqua, que es veu com una opció que no és ni carn ni peix, una falsa cursiva. La fina es sol utilitzar en lloc de la rodona quan es vol donar lleugeresa al text i la supernegra es fa servir en titulars o textos destacats.


Comparació entre itàlica i romana obliqua

En aquesta comparació demostra utilitzant tres fonts diferents com en la versió itàlica el disseny de la lletra canvia, mentre que en la obliqua el disseny es manté i simplement s’inclina.

Font: CreativePro http://creativepro.com/typetalk-italic-vs-oblique

Aquesta imatge es reprodueix acollint-se al dret de citació o ressenya (art. 32 LPI) i està exclosa de la llicència general del text o la web.


Vegem alguns usos dels estils tipogràfics que la tradició ortotipogràfica ha fet convencionals. Comencem per veure en quins casos es fa servir la cursiva:

  • Dins dels textos quan se cita el nom d’una obra d’art, de teatre, el títol d’un llibre, d’una revista, d’una pel·lícula o programa de televisió. Al programa Cinema 3 van parlar de les pel·lícules influenciades per Blade Runner. L’escultura La Colometa de Xavier Medina-Campeny fa referència a la novel·la El mirall trencat de Mercè Rodoreda. Vaig llegir a Cultura/s que faran una nova versió d’Enric IV.
  • Quan s’esmenta un pseudònim acompanyat del nom real. Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, va ser secretari general del PSUC.
  • Els noms científics d’espècies o organismes vius s’escriuen per norma en cursiva, amb la primera lletra de la primera paraula (el gènere) en majúscula i la de la segona (l’espècie) en minúscula. El rovelló és el Lactarius sanguifluus i el pinetell el Lactarius deliciosous.
  • Dins de textos les paraules estrangeres. Al portal opendata trobaràs la informació que pots analitzar.
  • Les paraules que l’autor vol destacar, fer que el lector les tingui presents perquè són un concepte clau del que explica o per alguna qüestió interna de la narració. En les mateixes situacions cal utilitzar les mateixes solucions, això dóna consistència al disseny. No utilitzava un estri qualsevol sinó sempre unes alicates de punta rodona, per a aquella feina.

En tots aquests exemples la cursiva és un estil tipogràfic distintiu dins d’un text en rodona. En premsa, però, se n’ha consolidat un ús en els titulars per a distingir els que són d’articles i columnes d’opinió (en cursiva) dels que ho són de notícies (en rodona). A vegades també es fa servir sense un criteri de contingut, només per a donar variació quan es combinen diverses notícies en una plana o doble plana.

Es fa servir la negreta:

  • En premsa, en textos divulgatiu o en materials didàctics (com aquest), per a ressaltar dades o conceptes rellevants de manera que el lector els localitzi ràpidament i rebi el senyal que els ha de tenir en compte o retenir.

  • En premsa (especialment en temes de societat) per a destacar noms de persones dins un text.

  • En entrevistes, per a destacar el nom dels interlocutors o per a diferenciar la pregunta (habitualment més curta, en negreta) de la resposta (en rodona).

  • En entradetes i textos destacats no gaire llargs que es distingeixen del text principal.

No és recomanable fer servir la negreta per a substituir la rodona, és millor reservar-la per a aquesta funció distintiva dins d’un text o per a donar pes a titulars que ho requereixin.

En infografia o en la presentació de gràfics estadístics els estils de text poden tenir un paper, especialment el contrast entre rodona i negreta. Podem tenir, per exemple, dades en rodona i aquelles dades clau que volem assenyalar al lector posar-les en negreta. També és força habitual en les taules per a diferenciar els encapçalaments dels valors o per a ressaltar els totals que sumen les quantitats d’una fila o columna.


Exemple d’ús dels estils tipogràfics en un gràfic estadístic

grafic2_617x296En aquest gràfic de l’Actual.cat es mostra l’evolució de la taxa d’atur durant set anys. Els textos que marquen el calendari quadrimestral són en rodona i gris, menys els de gener de cada any, que es destaquen en negreta i amb una línia més gruixuda en l’eix de la gràfica.

Font: http://www.lactual.cat/cat/notices/2013/05/una_reforma_laboral_poc_util_10319.php

Aquesta imatge es reprodueix acollint-se al dret de citació o ressenya (art. 32 LPI) i està exclosa de la llicència general del text o la web.


Saber-ne més

  • J. Pujol; J. Solà (1995). Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. Barcelona: Columna Editorial. [disponible a la biblioteca]
    • Capítol 5: Cursiva, cometes, versaleta, negreta

  • R. Marín Álvarez (2013). Ortotipografía para diseñadores. Barcelona: Gustavo Gili.
    [Edita
    t en paper i llibre electrònic]
  • Capítol 2.1: Tipografías distintivas

Col·laborador docent de la UOC des del 2000. És consultor a l'assignatura d'Imatge i llenguatge visual (ILLV) des de 2009. Coautor dels materials didàctics d'aquesta assignatura i de la de...