Secciones Universitat Oberta de Catalunya
Grau de Multimèdia Universitat Oberta de Catalunya
Imatge i Llenguatge Visual Grau de Multimèdia

De què s’ocupa l’ortotipografia?

David Gómez Fontanills

És sabut que l’ortografia regula a través de normes com s’escriu una llengua (sense distingir si es fa manualment o tipogràficament) i que la tipografia s’ocupa del disseny dels tipus i de com es combinen en l’escriptura no manual. L’ortotipografia s’ocupa de les convencions per escriure una llengua amb caràcters tipogràfics. Tracta d’allò específic d’aquest tipus d’escriptura que va més enllà de les lletres i signes diacrítics amb què s’escriuen les paraules (ortografia) i de l’interlletratge, l’interlineat, els inicis, finals i llargades de línies que fem servir (tipografia). S’ocupa especialment de l’ús dels signes de puntuació, de les majúscules i minúscules, de quan utilitzar negretes o cursives, de com escriure quantitats i altres nombres, de com diferenciar les citacions o els diàlegs i coses d’aquest tipus en què els signes tipogràfics estan al servei dels continguts i l’expressió del text.

Exemple: errors tipogràfics, ortogràfics i ortotipogràfics

Aquest exemple mostra la diferència entre errors tipogràfics (en vermell), ortogràfics (en blau) i ortotipogràfics (en groc). Tipogràfics: la columna del text de l’esquerra és massa estreta en nombre de caràcters per a la mida del cos de text, en tenir alineació justificada s’obren espais massa grans entre paraules com en la primera línia, la vuitena o l’antepenúltima, entre altres. En el text de la dreta no passa el mateix perquè té la columna més ampla i en algun cas on passava s’ha corregit amb la partició de mots. L’interlineat a la dreta també és massa estret, fins i tot algunes descendents s’ajunten amb les ascendents com la «p» d’«Europeos» amb la «d» de «nada» o la «g» de «congreso» amb l’accent de «jamás». Ortogràfics: el verb «haber» en castellà porta hac, per tant «an» i «abía» són incorrectes; la terminació en «n» en agudes s’accentua, com en «autorización» i «concesión» i «virtud» va amb be baixa. Ortotipogràfics: després d’un punt i seguit es posa un espai abans de la paraula següent i també després de coma; ni amb punts ni amb comes es posa espai davant de la lletra anterior. Les xifres no es separen amb punt als milers quan es refereixen a anys, quan són quantitats la separació es fa amb punts en la tradició llatina, no amb comes, com en la tradició anglosaxona. Institucions com el «Congreso» van en majúscules igual que noms de carreteres o vies com el «Central Mexicano» i la «Nacional Mexicana»; en canvi «mexicano» no va en majúscula quan és adjectiu de «Gobierno»; tampoc «europeos» o «estadounidenses» es posa amb la inicial en majúscula.

Però no hi ha normes ortotipogràfiques. Hi ha convencions, definides per la tradició tipogràfica i adequades per a cada context (un manual, una novel·la, una obra de teatre, una revista…). I per a cada llengua la tradició ha estat diferent. Per tant, hem de conèixer les convencions i saber adequar-les al context de la llengua en què està escrit el text, del gènere d’escriptura, del contingut i del mitjà on es publica. En l’àmbit dels nous mitjans hem de saber adaptar la tradició amb criteri, buscant fer llegible i entenedor el text, escollint una solució i mantenint la coherència interna en la publicació (les mateixes solucions per a les mateixes situacions).

Una diferència important entre tipografia i ortotipografia és que els criteris d’aplicació de la primera solen ser comuns per a llengües que comparteixen un alfabet i una direcció d’escriptura; en canvi les convencions ortotipogràfiques estan vinculades a com s’escriu una llengua específica. En la pràctica de composició de textos fem tipografia quan ens ocupem dels aspectes visuals de la tria de la font i la disposició de les lletres per a aconseguir una bona llegibilitat i coherència estètica. Fem ortotipografia quan ens ocupem de la tria i aplicació significativa de determinats signes tipogràfics en el text.

Segons Sílvia Senz (Senz, 2012) aquests són els àmbits de l’ortotipografia:

  • grafia i aplicació de les variants de la lletra tipogràfica: rodona, cursiva, negreta, versaleta, ampla, estreta, superíndex i subíndex;
  • convencions d’alineació del text;
  • disposició (paràgraf seguit o paràgraf separat) de les citacions;
  • puntuació de tots els elements textuals (text general) i extratextuals (text de peu d’imatge, quadres, gràfiques, etc.);
  • signes (crides i notació) utilitzats en els diversos tipus de notes i puntuació que els afecta;
  • ús d’espai fi, de pèl i fix;
  • grafia i puntuació d’enumeracions en llistes (apartats i subapartats);
  • normes de partició o separació d’elements de text (paraules, abreviacions, símbols, unitats consonàntiques;
  • diftongs, triftongs, dígrafs, trígrafs, títols, adreces d’internet, etc.) a final de línia.

Per a saber-ne més

D. Gómez – Fundació UOC 2015 – CCBYSA 4.0es

Etiquetes: , , ,

Col·laborador docent de la UOC des del 2000. És consultor a l'assignatura d'Imatge i llenguatge visual (ILLV) des de 2009. Coautor dels materials didàctics d'aquesta assignatura i de la de...