Grau de Multimèdia Universitat Oberta de Catalunya
Imatge i Llenguatge Visual Grau de Multimèdia

Ortotipografia de les xifres

David Gómez Fontanills

Les xifres són aquells signes que ens serveixen per a escriure els nombres (concepte abstracte que ens serveix per a comptar i operar) i els números (nombre amb què es designa una cosa dins d’una sèrie). Quan utilitzem l’alfabet llatí, tot i que fem servir un sistema d’escriptura principalment fonogràfic (les lletres representen sons) per a representar nombres i números, sovint no fem servir paraules formades per lletres sinó combinacions de xifres que són ideogrames (signes abstractes que es relacionen convencionalment amb allò que representen, com ara una quantitat o una posició dins d’una sèrie), i per tant fem servir en part un sistema logogràfic (vegeu ILLV Mòdul 2 > 1 > 1.1 > 1.1.2).

Disposem de dos sistemes de xifres (Pujol i Solà: 1995, 6, p. 203):

  • Xifres aràbigues o indoaràbigues: les més habituals tant per a operar com per a numerar, derivades del sistema que es va desenvolupar a l’Índia entre el segles v i viii i que va ser introduït a l’àrea mediterrània pels àrabs entre els segles ix i xvi.
  • Xifres romanes: que utilitzem només per a alguns casos específics, sistema desenvolupat a l’antiga Roma que derivava d’un sistema etrusc i que va ser majoritari a Europa fins al segle xv.

La tradició ortotipogràfica ha anat definint unes convencions sobre com hem d’utilitzar i combinar les xifres segons el que volem representar i on. Tot i que les xifres són ideogrames i no estan tan subjectes a una llengua determinada, les diferents tradicions han dut a convencions ortotipogràfiques diferents també per a elles, com passa amb altres signes.

Tipogràficament podem distingir dos tipus de xifres indoaràbigues, que seran adequades per a uns o altres usos (Marín, 2013, 2.3.1, p.87):

  • Xifres modernes o capitals: totes les xifres tenen la mateixa alçada i es recolzen a la línia de base. Són adequades per a taules o columnes amb tabulacions.
  • Xifres antigues, elzeverianes, de caixa baixa o old style: on no totes tenen la mateixa alçada i que poden estar per sota de l’altura del tipus i/o de la línia de base, en alguns signes amb descendents significatives. Són adequades dins els textos perquè les seves descendents són coherents amb el ritme que creen les del text.

No totes les fonts tipogràfiques compten amb un joc de fonts capitals i un d’elzeverianes; però si les proporcionen està bé treure’n partit.


 

Exemple

historia-rifle

Fragment d’una infografia amb línia de temps sobre la història del rifle publicada a Cannon on es poden veure les xifres elzeverianes passant sota la línia de base del text.

Aquesta imatge es reprodueix acollint-se al dret de citació o ressenya (art. 32 LPI) i està exclosa de la llicència general del text o la web.


 

 

Vegem a continuació algunes convencions ortotipogràfiques pel que fa a les xifres, començant per quan fer-les servir enlloc de les lletres i de quin tipus.

Xifres o lletres

Comencem per quan han de ser utilitzades i quan, en lloc seu, s’haurien d’utilitzar lletres.

Com a ideogrames basats en la combinació de només deu signes les xifres són molt eficaces per a representar nombres de manera sintètica. Ara bé, el context on s’escriuen sol comportar que es prioritzi utilitzar-les (per exemple, 21) o fer servir la versió escrita en lletres dels nombres (per exemple, vint-i-un). Així es prioritza l’ús de les xifres en:

  • Textos de matemàtiques o ciències físiques
  • Textos d’economia i estadística

I es sol utilitzar preferentment el nombre escrit en lletres en:

  • Obres literàries
  • Documents notarials i contractes (en què també és usual posar-los de forma redundant en lletres i xifres)
  • Independentment del tipus d’obra, també allò que representen fa que s’opti per una o altra solució.

Habitualment s’escriuen amb xifres (Pujol i Solà, 1995, p.10-11 i p. 210-211; Martínez de Sousa, 2003, p. 267; Marín, 2013, 2.3.1, p. 87):

  • Les quantitats a partir de 10. Hi havia 12 persones. Van quedar-ne tres. Quan apareixen juntes la quantitat inferior es pot homogeneïtzar. Hi havia 12 persones però només en van quedar 3.
  • Les quantitats associades a un signe de sistema de mesures. En porten 50 kg. Falten 5 km.
  • Els percentatges. Es va traspassar el 3% de vot en blanc.
  • Les quantitats en graus de temperatura, graduació alcohòlica o coordenades geogràfiques. Se situa a 41° de latitud i 2° de longitud i té una temperatura mitjana de 9°.
  • Les quantitats que expressen preus o habitants en nombres exactes. Pagaré 55 € mensuals. Té 9.036 habitants.
  • Els números que formen part d’una sèrie (adreça, pàgina, revista). S’analitzava a la pàgina 16 del número 38 de la revista La puça i el general. Estava al carrer de Cervantes, 2.
  • Els ordinals quan enumeren articles de lleis o reglaments, o edicions d’una publicació. Article 2n., 3a. edició.
  • Els números després d’un substantiu o com a nom d’una xifra. El jugador número 8. L’habitació 812. El número 3. El 7 és el meu preferit.
  • Els dies i els anys en les dates. El 14 d’abril de 1931. L’any 1989.
  • L’edat de les persones o coses. La Júlia té 18 anys. El cotxe ja té 15 anys. Tot i que en obres literàries se sol escriure en lletres.
  • Les hores quan s’expressen de forma precisa. Va aterrar a les 11:44. Està previst a les 18:30.

I s’escriuen amb lletres (Pujol i Solà, 1995, 10-11, p. 210-211; Martínez de Sousa, 2003, p. 267; Marín, 2013, 2.3.1, p. 87):

  • Els nombres de l’u al nou. Té dos fills. Hi havia set follets.
  • Els nombres enunciatius per a evitar començar una frase amb una xifra. Dotze persones vetllaven el mort.
  • Les quantitats i les fraccions arrodonides, aproximades o en frases fetes. N’hi havia més de tres-centes. Van quedar-ne quinze o vint. Van perdre dos terços dels diputats. Ho he repetit mil vegades.
  • Les quantitats que expressen temps. Ja fa quaranta anys. Va esperar catorze mesos.
  • Les dècades. És musica dels seixanta. Em recorda els anys trenta.
  • Les xifres que formen part d’un nom o ordinals corresponents a dates assenyalades. La parada de metro Onze de Setembre. La Segona Guerra Mundial. Sortirem el Primer de Maig.

Romanes o indoaràbigues

Per regla general, les xifres s’escriuen amb signes indoaràbics i només en alguns casos, per tradició o per distinció, es segueixen utilitzant els signes romans.

S’utilitzen les xifres romanes (Pujol i Solà, 1995, 6.12-6.18, p. 212-214; Marín, 2013, 2.3.3, p. 91) en:

  • Les enciclopèdies i llibres seriats pels números dels volums i a vegades pels capítols dels llibres. Volum II, Capítol IV.
  • Els llibres per a numerar les pàgines preliminars (d’un pròleg o d’una introducció analítica) i distingir la numeració de les del llibre en si. En aquest cas hi ha certa tradició de posar els nombres romans en minúscula. i, ii, iii, iv, v, vi, vii...
  • Ordinals dels segles, que posarem en versaletes. Segle XIX, segle IV aC, segle XIII.
  • Ordinals de reis, papes i dinasties. Napoleó III, Joan XXIII, IV dinastia.
  • Hi ha altres situacions en què tradicionalment s’han fet servir xifres romanes però que o bé s’hi utilitzen indoaràbigues o hi conviuen les dues solucions i depèn del criteri administratiu, editorial o del dissenyador (Pujol i Solà, 1995, 6.12-6.18, p. 212-214; Marín, 2013, 2.3.3, p. 91):
  • Ordinals de les carreteres nacionals a Espanya que tenen números baixos es poden mantenir en números romans, però amb números més alts o amb les autopistes es fan servir indoaràbigues. N-II, però N-340, A-2, A-7, C-17.
  • Ordinals de congressos, concilis, campionats, olimpíades, festivals, conferències, s’acostumaven a escriure en romanes però ja fa temps que s’estan introduint les indoaràbigues per al mateix ús. XVI Olimpíada, Concili Vaticà II, I Congrés de Renovació Pedagògica, ETA-V Assemblea, XXVII Congrés del PSOE, però en canvi 25è Mercat de Música Viva de Vic, 63 Festival de Cine de San Sebastián, 16è Festival del Mil·lenni, 12è Mas i Mas Festival. Fixeu-vos que les xifres romanes, sobretot quan la xifra va abans del nom, es llegeixen com un ordinal i posem XVI Olimpíada en lloc de XVIIa Olimpíada.

Les xifres romanes van quasi sempre en majúscules, però en alguns casos, com el que hem indicat dels ordinals dels segles, van en versaletes en lloc de versals. Les xifres romanes en minúscula s’utiltizen molt rarament, com en el cas indicat de la numeració de pàgines preliminars, en què també es fan servir versaletes quan es posen en majúscula.

En tots els altres casos es fan servir xifres indoaràbigues. S’utilitzaran sempre en les mesures, distàncies, magnituds físiques i químiques, coordenades geogràfiques, temperatures i percentatges. I molt especialment en les taules de càlcul o informació estadística, ja que faciliten, gràcies al sistema decimal, la comparació dels nombres i l’ordenació d’unitats, desenes, centenes, etc. en columnes.

Convencions per a quantitats

Hi ha dues tradicions rellevants pel que fa a la puntuació de les quantitats i els decimals. En anglès i alemany es fa servir una coma per a separar els milers i un punt per a separar els decimals. En canvi, en les llengües llatines, com el català i el castellà, se sol seguir la tradició francesa de separar els milers amb un punt i els decimals amb una coma.

Anglès i alemany

Francès, català, castellà

4,345,000.0000

1,000.0000

50.7000

3.1416

3,140.0200

4.345.000,0000

1.000,0000

50,7000

3,1416

3.140,0200

D’una o de l’altra manera la puntuació serveix per a separar les xifres en grups de tres per a milers i així facilitar-ne la lectura. Enlloc d’un punt, en quantitats amb moltes xifres es pot fer servir un espai irrompible (espai que no es talla en un salt de línia) (Marín, 2013, 2.3.4, p. 92).

Aquesta convenció per a les quantitats no es segueix per a altres usos, així els anys no es separen amb punts (escriurem 2015 o 1989, però no 2.015 o 1.989), tret que tinguem més de quatre xifres (com 40.000 aC). I tampoc ho aplicarem als codis postals i similars (08328, però no 08.328).

Quan van en columna i per a facilitar la comprensió, la comparació i el càlcul, els nombres enters van alineats per la dreta i augmenten cap a l’esquerra. I els nombres decimals s’alineen a partir de la coma (o punt, segons la llengua) cap a la dreta i cap a l’esquerra (com podem veure a la taula superior i a la columna de la dreta en verd a continuació).

decimals

Convencions per a horaris

Per a expressar les hores hi ha bàsicament dos sistemes (Marín, 2013, p.98-99):

  • D’una a dotze: que fem servir majoritàriament quan escrivim l’hora amb lletres i que hem d’acompanyar amb alguna indicació de si és el matí o la tarda.
  • De 0 a 24 hores: que fem servir majoritàriament quan escrivim l’hora amb xifres.

Escriure l’hora amb lletres no és gaire habitual, només se sol fer (Pujol i Solà, 1995, 6.11, p. 211; Marín, 2013, p. 98-99):

  • Quan l’hora és sencera i no és una fracció. A les cinc de la tarda. A les 5 de la tarda.
  • Quan ens referim a una durada. Va durar una hora i mitja. He hagut d’esperar-me tres hores. És un trajecte de quinze hores.
  • En les indicacions horàries arrodonides pròpies del català. Quedem a dos quarts de dotze. Va entrar a tres quarts i mig d’una. M’he esperat fins a un quart i cinc de quatre.
  • Dins el redactat de notícies, textos literaris o altres textos extensos.

Les hores s’escriuen majoritàriament en xifres, però la convenció és utilitzar-les sempre:

  • En els horaris. Obert de 08.00 a 13.00 h.
  • En els temps cronometrats. Va fer un temps d’1 h 28 min 12 s.
  • En relacions horàries d’actes, programes, transports, etc. El tren surt a les 8.12 h. La pel·lícula comença a les 21.30 h. Les notícies són a les 14.30 h.

Quan donem l’hora amb xifres quasi sempre fem servir el sistema de 0 a 24. Però si fem servir el sistema d’1 a 12 cal que distingim si ens referim al matí o a la tarda. Per a fer aquesta distinció la tradició anglosaxona ha adoptat els termes llatins ante meridiem (abans del migdia) i post meridiem (després del migdia), situant el «migdia» a les 12 del matí.

Vegem quines són les convencions ortotipogràfiques per a escriure aquestes indicacions horàries:

  • Per a escriure les hores o es fa servir el sistema decimal (separaríem amb coma) o el sexagesimal.
  • La convenció en català i castellà havia estat separar amb punts després de les hores i posar «hores» o l’abreviatura «h» al final. 18.45 hores, 18.45 h i també 18:45 de la tarda.
  • La norma ISO defineix una separació de dos punts i ha fet estendre aquesta pràctica, que conviu amb l’anterior. En tot cas, cal decidir-se per una o l’altra, no combinar-les. 18:45 hores, 18:45 h, 18:45 de la tarda, 18:45:23 h.
  • També hi ha l’opció convencional d’abreviar totes les unitats, en minúscula, al costat de la xifra; «h» per a l’hora, «min» per als minuts i «s» per als segons. 1 h 28 min 12 s
  • Una variant de l’anterior també acceptada és posar les abreviacions volades en superíndex, en aquest cas els minuts s’abrevien «m». Va aterrar a les 15h 17m 32s.
  • Quan fem servir el sistema d’1 a 12, les expressions ante meridiem i post meridiem es posen abreujades, preferentment en versaleta (10.30 AM i 10.30 PM), però també són acceptables en minúscula (10.30 am i 10.30 pm).
  • Es pot posar un zero davant de l’hora quan aquesta és només d’una xifra, però també es pot no posar. En canvi, se solen posar dos zeros en els minuts quan indiquem una hora en punt. Sortiré a les 9.30 h. He sortit a les 09.30 h. He arribat a les 10.00 h.

Convencions per a dates

Amb les dates com amb les hores la convenció habitual del català i el castellà varia respecte a la norma ISO i aquesta també és diferent de la tradició britànica, la nord-americana o l’alemanya. Una primera discrepància és en l’ordre:

  • La convenció ortotipogràfica hispànica, que coincideix amb la britànica, és de posar les dates en ordre ascendent: dia/mes/any.
  • La norma ISO utilitza l’ordre descendent: any/mes/dia.
  • La convenció ortotipogràfica nord-americana és una variant singular: mes/dia/any.

Hi ha diversos signes que es poden utilitzar per a separar les parts de la data abreujada, que s’han utilitzat en diferents tradicions però que s’han estès i que són bastant intercanviables, sempre que mantenim una coherència (Pujol i Solà, 1995, 7.91, p. 252-253; Marín, 2013, p. 100):

  • Separar amb guionet, que ha estat la tradició majoritària en les llengües romàniques. Es pot utilitzar el guionet o el guionet llarg. 14-4-1931, 14-IV-1931.
  • separar amb barres inclinades, que ha estat la tradició majoritària en l’àmbit anglosaxó. 28/6/1969.
  • Separar amb punts, que ha estat la tradició en llengua alemanya. 7.11.1918.
  • Separar amb espais irrompibles. 16 08 1876

En anglès i fent servir el sistema de separació amb barres es poden donar situacions de confusió a causa de la divergència entre la tradició britànica d’utilitzar l’ordre ascendent i la singular nord-americana que hem esmentat. D’aquesta manera una mateixa indicació de data es podria llegir com un dia d’abril o de juliol:

  • 4/7/1776 en la tradició britànica es llegiria 4 July 1776.
  • 4/7/1776 en la tradició nord-americana seria April 7, 1776.

En les indicacions de dates podem combinar xifres indoaràbigues i romanes. Però també per a aquestes combinacions hi ha unes convencions ortotipogràfiques que cal seguir:

  • Els dies i els anys mai es posen amb xifres romanes, però els mesos s’hi poden posar. 14-IV-1931, 7.XI.1918.
  • Quan adoptem un tipus de signe de separació i en lloc d’un dia concret volem indicar un període entre dos dies, podem fer servir altres signes i posar el mes amb xifres romanes perquè es distingeixi bé. Així, si separem amb punts podem utilitzar guions o barres per a indicar l’interval de dies. 4-9.XI.1989, 4/9.XI.1989.

Els anys es poden abreujar a dues xifres si el segle al qual pertanyen s’entén pel context, i els mesos i els dies inferiors a 10 es poden posar amb un zero a les desenes o no. Alguns autors recomanen posar el zero per homogeneïtzar l’amplada de les xifres en encapçalaments de línia o columnes de dates. Així, podem optar per:

  • 04-05-1886, posant els zeros a les desenes de dies i mesos.
  • 4-5-1886, sense posar els zeros a les desenes.
  • 4-5-86, deixant només la dècada, tot i que és estrany per a segles passats, en canvi 15-5-11 per a abreviar 15-5-2011 seria més acceptable.
  • 4-5, ometent l’any, però depèn molt del context que ho faci comprensible, perquè pot semblar un interval i si separem amb barra, 4/5, pot semblar un exemplar d’una sèrie o bé una fracció.

En les indicacions abreujades separades per signes mai es fan servir lletres, en canvi quan posem les dates amb lletres o amb lletres combinades amb xifres hem de posar les preposicions, si més no en català, castellà i en general en les llengües romàniques; per lògica, en formar part d’un text, el mes no portarà la inicial en majúscula.

  • 15/maig/2011 no serà correcte.
  • 15 maig 2011 tampoc.
  • 15 de Maig de 2011 tampoc.
  • 15 de maig de 2011 és la manera correcta d’escriure-ho.

En anglès és diferent:

  • 15 May 2011 és la manera britànica: el dia, el mes (amb inicial en majúscula) seguit de l’any, tot separat per espais.
  • May 15, 2011 és la manera nord-americana: el mes (amb inicial en majúscula) seguit del dia, una coma i l’any.

El dia i l’any quasi mai s’escriuen amb lletres, només el mes. Tot i que hi ha alguns registres comunicatius en què la tradició és escriure’ls amb lletres, com les actes, les lleis i els textos oficials. I alguns altres en els quals és costum posar-los de forma redundant tant amb lletres com amb xifres, com és el cas dels contractes (Marín, 2013, p.101).

Per a saber-ne més

  • Pujol, J.; Solà, J. (1995). Ortotipografia. Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. Barcelona: Columna Editorial. [disponible a la biblioteca] .
    • Capítol 6: Nombres i números, p. 203-280.
  • Marín Álvarez, Raquel (2013). Ortotipografía para diseñadores. Barcelona: Gustavo Gili
    [Editat
    en paper i en eBook]

    • Capítol 2.3: Cifras.
  • Martínez de Sousa, José (2010). Diccionario de uso de las mayúsculas y minúsculas. Gijón:Trea, 2a. ed corregida i ampliada. ISBN: 978-84-9704-506-3.
  • Com s’escriuen els nombres. MERLÍ, Manual d’Estil i Recursos Lingüístics UPC <https://www.upc.edu/slt/recursos-redaccio/criteris-linguistics/nombres>

D. Gómez – Fundació UOC 2015 – CCBYSA 4.0es

Col·laborador docent de la UOC des del 2000. És consultor a l'assignatura d'Imatge i llenguatge visual (ILLV) des de 2009. Coautor dels materials didàctics d'aquesta assignatura i de la de...