Aquest text escrit per Francisco Cernadas Romero, estudiant del Grau Multimèdia de la UOC que va cursar Imatge i llenguatge visual al curs 2013-14, amplia els continguts d’un apartat del mòdul de Cultura i color dels materials: 4.2. Vermell i verd, senyals de colors. Francisco, encuriosit per la convenció sobre el vermell i el verd, va seguir buscant fonts que esclarissin quan i com es va establir el codi original en la navegació.

Esquema dels llums de posició d’un vaixell. Trex2001 – CC-by-sa 3.0 – 2011 Font: Wikimedia Commons

Introducció

El darrer curs vaig fer un descobriment referent a un fet històric relacionat amb les senyalitzacions de tránsit per a vehicles motors i marítims. Aquest fet és citava breument en el mòdul Cultura i Color dels materials. El mòdul en qüestió descrivia el paper del color en les societats i èpoques a través de l’história de l’humanitat, el seu significat i simbolisme.

Aquesta dèria per esbrinar el seu més humil i arrelat origen va començar en un apartat del mòdul, on citava un exemple del semàfor, que feia servir un codi de colors basats en el verd i el vermell per indicar ordres i basat aquest en un itinerari històric que és remunta cap a la navegació marítima del segle XIX. Donat que la lectura no aprofundia gaire en la seva procedència marítima, un dels companys del Fòrum de l’assignatura va exposar el seu dubte sobre aquest origen en concret, i aquí és on vaig decidir investigar a la xarxa per esbrinar-ho.

Recerca

Després d’un parell de cerques sense gaire bon resultat, vaig topar-me amb uns enllaços molt interessants, entre ells el portal del RMG (Royal Museums Greenwich) on, en línies generals, explica la introducció, a partir de 1858, de llums de navegació en els vaixells com a mètode de senyalització durant llargues travesses a alta mar, i en última instancia nombra a un tal Capità Evans (1790-1872) com a pioner en la introducció de tres colors com a sistema més efectiu, corresponen a cada color una ordre en concret.

Intrigat per aquest nom, vaig continuar amb la meva investigació, trobant-me amb una breu biografia a la Viquipèdia sobre aquest home, però que fa especial esmena a la seva gran afició als escacs quan es feia a la mar, convertint-se en un gran jugador de la seva època fins al punt d’arribar a patentar un moviment molt famós; la jugada d’Evans. Aquest moviment el va fer servir contra un dels millors del seu temps; el jugador irlandès Alexander Macdonnell a Londres cap a l’any 1825.

Segons explica al blog de la BBC l’escriptor i presentador Phil Carradice, gràcies a l’experiència com a navegant que va acumular William Davies Evans el va permetre desenvolupar un sistema de senyalització per mitjà de tres llums d’un color cadascun, millorant la seguretat en navegació en les travesses nocturnes. Ràpidament va ésser implementat en totes les companyes nàutiques, i el govern britànic, en agraïment, el va guardonar i recompensar amb un regal de 1500 lliures.

Al portal chesscafe.com ens explica en un paràgraf en concret, la declaració del Capità Evans sobre el seu mètode i implementació del sistema al número de 1987 de la revista The Nautical Magazine and Naval Chronicle, essent aquesta acceptada i impresa en els manuals i llibres de navegació. Gràcies a la secció Google Books, es poden consultar aquests manuals i la seva adquisició en format paper o digital.

Retrat de William Evans cap a 1830. Fotògraf desconegut. Font: Wikimedia Commons

Conclusions

És interessant veure com el color ha influenciat en la cultura de les societats humanes a través del temps. El paper que desenvolupa, les teories i patrons de codificació i senyalització que han anat sorgint al voltant seu ens fa veure que no és només un pigment o una graduació cromàtica, sinó com un llenguatge no verbal, purament visual i revelador.