És un fet que actualment molts actes quotidians ja són mitjançats per la pantalla dels nostres dispositius mòbils. Resulta fàcil imaginar els avantatges que la realitat mixta podria proporcionar en moltes de les tasques que ja duem a terme en el dia a dia si existís una forma de poder experimentar aquesta realitat d’una manera més transparent, en comptes de subjectar-la amb les mans a un pam de la cara i dins d’un tros de vidre de cinc polzades, com succeeix ara.
En els darrers anys, especialment a partir de les expectatives generades als mitjans de comunicació pels anuncis successius dels llançaments de Google Glass, Oculus Rift, HTC Vive i Microsoft Hololens, s’ha popularitzat el paradigma de la realitat mixta associada a un HMD. El futur de les interfícies en aquest camp, però, possiblement no passa pels cascs. Tal com ja va succeir amb Glass, aquests dispositius poden tenir molt de recorregut en entorns professionals i com a eina en tasques concretes, però el gran públic podria ser reticent a usar-los habitualment. No sembla realista esperar que l’ús dels HMD tal com els coneixem avui dia es generalitzi al mateix nivell que ho han fet els telèfons mòbils o les tauletes. En general, amb algunes excepcions (per exemple, les ulleres Vaunt), els HMD encara són artefactes poc discrets i incòmodes d’usar gaire estona seguida.
Sense descartar a la llarga la miniaturització dels HMD fins a reduir-los a ulleres corrents, la recerca actual en el camp de la visualització, els portables i les interfícies persona-màquina ens poden donar algunes pistes de com podrien ser les futures interfícies de realitat mixta. Aquí n’apuntem algunes:
Superfícies texturades d’ultrasons: un equip de la Universitat de Tòquio va presentar al SIGGRAPH 2015 un dispositiu anomenat Haptoclone [1], que permetia viure experiències telehàptiques, és a dir, experimentar de forma tàctil manifestacions virtuals d’objectes físics que es trobaven a certa distància. El dispositiu estava dividit en dues àrees de treball i des de cada una, per mitjà d’un sistema de miralls, es podia veure quin objecte físic hi havia a l’altra àrea. Mitjançant una Kinect, cada objecte era topografiat i la seva volumetria era traduïda en intensitat d’ultrasons emesos a l’àrea contrària. El resultat era que si en una àrea dipositàvem un objecte, en l’altra no només en vèiem una rèplica o clon visual, sinó que a més el podíem tocar i la nostra pressió sobre l’objecte clonat era exercida sobre l’objecte físic, que es trobava a l’altra àrea. Dos anys més tard, el 2017, un equip de la Universitat de Glasgow va publicar un article [2] on presentava la seva recerca sobre un dispositiu hàptic experimental també basat en ultrasons. Aquest dispositiu permetia generar un pla invisible a l’aire que podia ser percebut amb el tacte i texturat de manera controlada. Aquests experiments apunten a la possibilitat que en el futur sigui possible interaccionar directament i físicament amb objectes virtuals mitjançant clons hàptics, i també, amb un entorn virtual, sentir i intervenir físicament en entorns físics remots i alhora ser nosaltres mateixos sentits i intervinguts remotament.
L’any 2008, un equip de recerca de la Universitat de Washington va produir lentilles de realitat augmentada [3] equipades amb un circuit i un LED. L’objectiu era aconseguir visors en contacte amb l’ull que proporcionessin informació superposada a la imatge que rebem del món físic, és a dir, una interfície de realitat augmentada. Vuit anys més tard, el 2016, Samsung, Sony i Google van patentar lentilles electròniques amb diverses funcionalitats; per exemple, fotografiar el que veiem, i que podien ser controlades parpellejant [4]. El 2017, l’empresa Innovega anunciava un nou producte anomenat eMacula [5], unes ulleres lleugeres que projecten imatges sobre lents de contacte per a aconseguir omplir tot el camp de visió, no només un petit fragment, com passa amb la majoria de les ulleres intel·ligents. El mateix any, la companyia Omega cercava inversors per a explorar les possibilitats de treballar amb lentilles de realitat augmentada implantades quirúrgicament. No era un producte pensat per a gent jove, sinó que s’orientava a les persones de més de setanta anys, franja d’edat en la qual ja és habitual la implantació quirúrgica de lentilles per a resoldre les cataractes [6]. En aquests casos, es pretenia integrar dins de la mateixa mirada un sistema de visualització d’informació, però la recerca en interfícies més invasives també s’orienta a possibilitar que la informació digital flueixi més directament entre la nostra ment i l’entorn físic. Per exemple, en el cas del control mental de pròtesis motoritzades, quan lesions o malalties immobilitzen el propi cos. Algunes aproximacions utilitzen implants cerebrals per a controlar dispositius robòtics amb el pensament [7] i altres directament s’adrecen a aconseguir dispositius sense fils prou petits per a introduir-se en el cos i esdevenir agent actiu en nervis, muscles i teixits en general. La Universitat de Berkeley va presentar el 2016 uns dispositius d’aquestes característiques anomenats pols neuronals (neural dusts) [8]. Aquests avenços obren la porta a aconseguir en el futur formes d’interacció amb els objectes virtuals sense necessitat de controladors físics, i simultàniament, aconseguir una forma d’interacció amb els objectes físics diferent de com la coneixem ara. Estan en marxa des de fa anys recerques sobre la comunicació directa entre el sistema nerviós i els sistemes digitals, i com a part d’aquesta recerca es duen a terme experiments que impliquen el disseny de nous dispositius potencialment útils en el futur com a noves interfícies. L’any 2016, un equip de la Universitat Harvard va publicar un article a The Nature [9] en el qual va presentar un d’aquests nous dispositius, un circuit format per una xarxa de fils conductors tan prima i flexible que podia ser injectada dins del cervell, envoltar les neurones i proporcionar senyals elèctrics a un ordinador transmetent l’activitat cerebral. Els autors imaginaven que el dispositiu, encara en una fase experimental molt inicial amb ratolins, podria ser bidireccional i obtenir informació neuronal, però també influir en l’activitat neuronal. El mateix any, científics de la Universitat de Melbourne anunciaven que havien provat amb èxit una alternativa no quirúrgica als implants cerebrals que permetia captar l’activitat elèctrica del cervell i que podia ser usada per a controlar pròtesis amb el pensament [10]. El 2017, s’anunciava la creació d’una nova empresa, anomenada Neuralink, fundada per Elon Musk (cofundador de PayPal, SpaceX i Tesla Motors, entre altres), dedicada a crear nous implants cerebrals (neural laces) per a ús mèdic, però també per a proporcionar «superpoders» a la gent sana [11]. No sembla casual que, simultàniament, Homo Deus, de Yuval N. Harari, vengués milions d’exemplars a tot el món anunciant l’adveniment d’una elit amb capacitats sobrehumanes. Siguin com siguin les futures interfícies, és gairebé segur que possibilitaran una relació molt més íntima entre els humans i la tecnologia, entre l’experiència del món físic i el processament digital de la informació, redefinint la mateixa noció de la humanitat tal com la coneixem avui.
Deixa un comentari