L’expressió realitat mixta és usada des dels seus inicis per a definir contextos d’interacció on es combinen el que anomenem «realitat» i el que anomenem «virtualitat». Però què és la realitat i què és la virtualitat? És difícil donar-ne una definició unívoca, perquè el llenguatge, el pensament i l’experiència sovint ens duen a conclusions aparentment contradictòries.
Quan a començaments dels anys noranta del segle xx Milgram i Kishino teoritzaren sobre els «entorns reals» i els «entorns virtuals», definiren el concepte de «continu de la realitat mixta» [1]. El seu objectiu era intentar classificar el conjunt de dispositius de visió vinculats a la realitat virtual i a la realitat augmentada segons el paper que hi tenien diferents paràmetres, com ara la mediació de sistemes hologràfics o estereoscòpics o la naturalesa tangible o sintètica de les imatges. Aquesta classificació, però, es basà exclusivament en criteris de visió, sense considerar la naturalesa de les experiències viscudes.
Les definicions generals que podem trobar en un diccionari sobre realitat i sobre virtualitat expressen una dicotomia aparentment molt clara i irreconciliable [2]:
Real:
1. Que té una existència efectiva. Exemples: La seva alegria no és pas fictícia: és real. La seva calma és més aparent que real. La meitat dels fets que conta no són reals sinó imaginaris.Virtual:
1. Que no és sinó en potència. Exemple: Portar una realitat virtual a tota la seva plenitud.
2. Que ha estat creat artificialment, per analogia amb el món real, i es representa en un sistema audiovisual. Exemple: Espai virtual. Imatge virtual.
Sabem per experiència que la realitat sol ser el que creiem que és real i que ens afecta, existeixi de forma tangible o no, sigui el monstre dels nostres malsons infantils, una conversa en una xarxa social o una escena viscuda en un visor de realitat virtual. En aquest sentit, pot resultar útil tenir present la coneguda al·legoria del mite de la caverna en la qual Plató, per boca de Sòcrates, afirmava que uns hipotètics habitants reclosos en una cova que només haguessin vist les ombres dels objectes i mai els objectes mateixos prendrien les ombres per la realitat, i no els mateixos objectes que les generaven, perquè en el seu món tota experiència es basava en ombres. És a dir, en la nostra noció de realitat hi té un paper important la nostra experiència compartida de viure al món, no només les qualitats del món mateix [3]. L’antropòleg Tim Ingold explica com a l’Edat Mitjana alguns monjos cristians passaven de forma relativament habitual per l’experiència de veure un drac. Aquesta mena de visions no eren considerades un trastorn, sinó una prova de maduració en el camí iniciàtic del monjo cap a un tipus de coneixement basat en l’experiència de viure al món [4].
Certament, la noció de realitat depèn en bona mesura de les nostres creences i de les nostres experiències; paradoxalment, també sabem del cert que el que creiem que existeix sovint és només una aparença. Heràclit, quan afirmava que «no podem banyar-nos dues vegades en el mateix riu», expressava la certesa que tot està sotmès al canvi, malgrat que sembli permanent. Així, ni el riu ni nosaltres no som els mateixos quan tornem a banyar-nos-hi, malgrat que ens sembli que el riu persisteix. Tendim a obviar algunes qualitats del món (el canvi) i a centrar-nos en altres (la persistència), però malgrat ser conscients d’aquest artifici, no podem evitar experimentar el que afecta les nostres vides com si fos plenament real, i, per tant, es torna molt difícil sostenir una distinció entre el que és (realitat) i el que sembla que és sense ser-ho (virtualitat).
En aquesta publicació conservarem el terme realitat perquè apareix habitualment en la terminologia del nostre camp d’estudi, però l’usarem entenent-lo en un sentit general, no per a referir-nos a «el que existeix», sinó al que ens afecta i que percebem directament sense mediació o sense alteració digital rellevant, és a dir, de naturalesa analògica, física o tangible. En contraposició, usarem per la mateixa raó el terme virtual, però l’aplicarem quan es doni un pes rellevant del processament digital i, en general, un origen més o menys sintètic. Sempre entenent que tots dos extrems poden ser experimentats com a reals i que sovint no es presenten en estat pur, sinó hibridats. És a dir, malgrat que usarem els termes real i virtual, els entendrem més com a sinònims de tangible/físic i intangible/digital que no pas com «el que existeix» i «el que sembla que és sense ser-ho».
Actualment, quan gran part del món que coneixem està embolcallat per una capa de programari i de sensors i dispositius interconnectats [5], és habitual viure immersos en experiències basades en estímuls d’origen analògic i digital simultàniament, com ara treballar a distància en entorns col·laboratius, conduir un automòbil dotat d’assistència basada en sensors, modular el ritme mentre correm segons la informació que ens proporciona el sistema que ens monitora el cos o bé augmentar digitalment i extreure informació addicional d’una etiqueta o de qualsevol publicació impresa amb un dispositiu mòbil. També és freqüent viure experiències en les quals el component físic té un pes determinant i transitar sense discontinuïtat fins a altres experiències en què els estímuls principals han estat generats digitalment.